L’infern

Camí de Síndria vaig agafar la carretera de Lleida a la Seu d’Urgell un diumenge de desembre cap a les vuit del vespre. Els cotxes rodaven un rere l’altre mandrosament, famílies senceres tornat del pont de la Puríssima, conductors aprofitant el moment per repassar l’agenda d’un imminent dilluns laborable, la presència del qual s’imposava amb força a cada kilòmetre que desapareixia sota les rodes.

De sobte, uns metres més enllà, un llum que pampalluguejava descrivia un moviment semicircular, amunt i avall, des del voral de la carretera, com quan la policia obliga els cotxes a disminuir la marxa per la presència d’un accident o un d’un control. Vaig deixar l’agenda del dilluns i , si no fos perquè és impossible, hagués jurat que notava com les meves accions deixaven de ser controlades pel cerebel i passaven al control exhaustiu i funcionarial del còrtex: consciència dels moviments, el braç que redueix de cinquena a quarta i com si res a tercera, el peu de l’embragament al fre amb aquella professionalitat que donen molts anys de carnet, l’atenció fixa en la carretera, la visió perifèrica abandonada a favor d’un escrutini frontal que intentava endevinar què sostenia aquella llum intermitent que ens demanava que afluixéssim .
I de sobte, l’infern.

Una dona nua des de la cintura fins als turmells agitava el llum d’una manera que ara semblava frenètica, amunt i avall, per fer ralentir el ritme dels vehicles. Quan ho aconseguia i els ulls dels conductors es giraven cap a ella, aprofitava el moment per tombar la llanterna amb un cop de canell i aconseguir, amb la precisió de l’il•luminador teatral, que el feix de llum enfoqués, enquadrés, destaqués, el seu pubis fosc com la nit que ens envoltava a tots.

La visió va durar només uns segons, el temps que va trigar el vehicle a sobrepassar-la, el temps just per mirar l’escena de reüll, el temps just perquè, ja deixada enrere, tornés a reproduir mentalment amb detall allò que només havia pogut albirar fugisserament. “Deu mèu, que cutre”, va ser la frase que va abordar-me, sense metàfores, sense prejudicis, sense ser presoner del políticament correcte, sense tenir por que algú m’escoltés, un cutre dolorós, repugnant, pietós, solidari.

He tornat a veure-la molts cops aquests dies i m’ha semblat una figura sorgida de l’infern, una ànima perduda que potser havia trobat una esquerda per fugir i demanava ajuda o, tot el contrari, una manifestació mateixa del mal, del mal de què som capaços . Des de quin infern s’havia enfilat per poder enfocar-nos amb la seva llum, nua, en venda en aquella carretera de l’interior? A través de quins inferns encadenats havia peregrinat fins arribar a la comarcal 1313? De vegades, quan hi penso, vaig l’escena des del seus ulls i endevino les cares de l’interior dels vehicles, la sorpresa, la repugnància, la lascívia, la violència reprimida a punt de desencadenar-se i, en el gest d’acompanyar aquelles mirades fins a la seva genitalitat llanterna en mà, l’evidència del més gran dels seus patiments: la rendició davant de l’infern interior del que sorgia aquell gest de màxima obscenitat.

De la carretera estant, però, ella hagués pogut dir com el poeta que, se’ns dubte, l’infern són els altres.

PD.

Després d’aquell dia he continuat veient figures dantesques com aquella, sota la pluja en ple desembre a la rotonda de la carretera de Vilanova a Canyelles, sota una bombeta penjada d’un pal i connectada ves a saber on, de nit, al revolt que precedeix l’entrada a l’autopista a Barcelona poc abans d’entrar a Vilafranca, a altres corbes a la C-17, a l’autovia de Castelldefels, imatges de postguerra, com si fossin les dones del Berlin ocupat al 1945 ,famèliques després del setge, o les víctimes de l’esclavatge al Saigon dels setanta… de debò podrem prohibir les curses de braus i deixar aquest patiment i aquest esclavatge a totes les vies del país?