La gravetat, l’oblit i la mort

Va venir una nit de gèlida de gener i aquell fred no vol, de cap manera, abandonar els meus ossos. Com tothom en aquestes circumstàncies, he viscut fora del temps i l’espai acompanyat dels meus en una dimensió paral•lela a la dels amics que ens envoltaven, persones que podíem observar, amb curiositat, com si fossin éssers d’altres móns que haguessin decidit, de sobte, manifestar-se aquí i allà, disposats a no abandonar-nos al nostre dolor.

He vist els objectes esdevenir signes amb tanta càrrega semàntica que podies apreciar l’espai deformar-se al seu voltant, cossos de màxima densitat, d’una gravidesa tal que, en allargar la mà per agafar-los, estava segur que no tindria prou forces per alçar-los del seu descans inert dins els calaixos, damunt de la taula, al fons de la guantera del cotxe. Coses absurdes, unes ulleres de sol, uns pinyons acabats de picar damunt la taula del garatge, una camisa de treball a la perxa,unes eines del camp, totes elles mostrant-se a la vista amb una solidesa marmòria, a punt de doblegar els seus punts de suport, com les potes de les cadires modernistes de Gaudí que ja es mostren retorçades i mal•leables abans que ningú s’hi assegui. He vist la mirada atemorida dels protagonistes de les fotos sèpia del pis de dalt, un soldat a la batalla de l’Ebre, els dos germans serigrafiats, un dels quals mai no va tornar de la guerra, la foto impossible de l’avi al camp d’Argelès, els avis, els pares i els oncles acabada la guerra amb un somriure de resistència, núvies ara àvies, mirades de pànic davant la imminència de la condemna a la dissolució de la seva història a mesura que van desapareixent, hivern rere hivern, les memòries que fan d’ells personatges d’una trama i no representacions buides, purs capricis de les reaccions químiques sobre el paper de revelar.

I aquests objectes convertits en símbols adherits a una vida, esdevenen de nou, amb el pas de les hores, mers objectes, només coses que ja pots sostenir sense esforç entre els dits un cop abandonada aquella gravetat jupiteriana que els donava la proximitat de la mort. Les ulleres de sol ja només són unes ulleres, el rellotge que li varem regalar només és una màquina del temps i les fotografies aviat només seran fotografies velles que algun nen amb tota la vida per davant observarà encuriosit, com si tingués entre les mans un missatge en una ampolla escrit en un llenguatge ja del tot incomprensible.

Han passat els dies i no ve la primavera. A Osona he vist una renglera de quatre ametllers florits enfrontar-se a la nevada com una brigada de samurais suïcides massa preocupats per l’estètica com per poder guanyar la batalla. He pensat que eren com nosaltres,convertits en la darrera línia de defensa contra l’oblit, oposant-nos, altius, al moviment imparable i tenaç de l’univers.