Selecció novetats discogràfiques (XIII)

Secció 33 RPM

Les paraules justes (i potser no caldria dir res més)

Difícil m’ho poseu, companys, molt difícil. Si ja és poc agraït fer una crítica musical (o del que sigui) d’una gent que coneixes i que aprecies, encara pitjor si a sobre viuen al mateix carrer que tu. Què dir si el producte és un desastre? Si dius la veritat, que aquest últim disc no arriba a l’aprovat, corres el risc que et retirin la salutació (en el millor dels casos), que es molestin, que siguis acusat de pedant i que tots plegats acabem fent-nos mala sang. Hi ha també el perill que els fans no acceptin la mala crítica i acabis amb la bústia saturada de correus electrònics no precisament afalagadors. I tot això sap greu, i encara més en el cas dels de La Brigada, que són bona gent (i d’aquests no en sobren, precisament) i que de la música en fan la seva vida, un fet insòlit en el nostre petit -i sovint miserable i mediocre- país. I a sobre tu criticant-los, coi...

En canvi, si és a l’inrevés, que el disc resulta que funciona, que és bo, molt bo, també corres el risc de caure en l’ensabonada i l’amiguisme i automàticament siguis acusat de “pilota”, de “no tenir prou criteri” perquè “no tens collons de ser sincer i dir la veritat” i, per tant “ets un venut”. En fi, ja ho veieu quin embolic, tot plegat. La solució, però, al final d’aquest escrit. Ara em cenyiré exclusivament i estricta a la música, i intentaré fer l’exercici de valorar i analitzar -segons el meu criteri, naturalment- aquestes Paraules justes, el segon disc del grup liderat pel cantant, guitarrista i compositor Pere Agramunt.

1. Tan valent. És la cançó que obre el disc, i per tant, la que en teoria hauria de ser més atractiva i comercial amb l’objectiu d’enganxar i seduir l’oient. Ja se sap que qui pica primer, pica dos cops, d’aquí que els grans grups sempre identifiquin els seus singles i èxits amb les primeres cançons del disc. Tan valent va en la línia del seu primer treball, L’obligació de ser algú, i fins i tot m’atreviria a aventurar que sembla més una segona part de Com fulles mortes o Des de l’agost que no pas una cançó amb entitat pròpia. De les paraules justes és, pel meu gust, la més justa, la més fluixa.

2. No pas de tots. Això es comença a animar. Excel•lents arranjaments de guitarra, l’elèctrica de David Charro funciona bé, la lletra s’ajusta perfectament a la melodia, l’entrada de la secció rítmica afegeix color a la cançó, els cors estan compenetrats i el final, amb el piano elèctric, dóna una pàtina de britpop al conjunt, talment t’imagines un videoclip de La Brigada passejant pels carrers de Camden Town i remenant roba a les parades del famós mercat d’aquest barri londinenc.

3. En el record. Excel•lent mig temps, melodia que s’enganxa, lletra molt elaborada. Perfecte el violí d’Elisabet Barrau. La cançó evoluciona del folk cap al pop, fins i tot el final té uns aires de reminiscències de la primera Electric Light Orchestra (el so de les cordes hi ajuda, i molt, a aquesta sensació). A diferència de Tan valent, aquí ja hi ha un pes instrumental important i uns arranjaments molt treballats. Probablement una de les millors cançons del disc, i una gran lletra sobre el desamor.

4. Nit d’hivern. El disc va agafant embranzida. Aquesta és la primera de les dues cançons escrites i cantades per Magí Mestres (trompeta, percussió, cors i veu solista aquí i a Dos minuts). Arranjaments molt bons, aires country... El grup està creixent.

5. Les paraules justes. Guitarra acústica que funciona com a introducció de Demà, la que probablement sigui la millor cançó del disc.

6. Demà. Cançó ja interpretada en el concert que va oferir La Brigada a la plaça de la Vila durant la festa major de 2009 i que va fer emmudir als assistents. Aquí hi ha un gran treball musical, els arranjaments són sensacionals, les veus s’ajusten perfectament al conjunt instrumental. Hi ha moments que sona com els Pink Floyd de Syd Barrett, del I’m the man who loves you (Wilco) i de l’experimentació de final dels 60 i principi dels 70. Torna la secció de corda (Jordi Macaya a la viola), bons teclats de Joan Manuel Celorio (sembla que no hi sigui però en aquesta cançó la seva contribució instrumental és decisiva). Al meu parer, Demà és la millor cançó de La Brigada i representa un trencament amb el folk i el country que practica el grup de Pere Agramunt. Demà és una porta oberta a un nou univers sonor que cal que el grup tingui molt present...

7. El futur de l’art. Torna la calma després de la sacsejada de Demà. Aquí trobem La Brigada en estat pur, i amb el característic so de la trompeta de Magí Mestres. Cal dir que a diferència de L’Obligació de ser algú aquí, la trompeta, ha quedat arraconada i la guitarra ha guanyat protagonisme. El futur de l’art és una bona cançó, en la línia de En el record.

8. Motius. Influència clara del folk-rock californià, fins i tot amb un embolcall que recorda la música fronterera tex-mex i del grup nord-americà d’indie Calexico. Presència també de flauta, piano i la guitarra de David Charro, que brilla més que mai. Posats a buscar influències també en trobem de John Fogerty, dels principis de Tom Petty i dels finals de Mark Knopfler (sobretot de Get Lucky, el seu últim disc).

9. Dos minuts. La segona cançó escrita i cantada per Magí Mestres. Funciona, però encara funciona millor en directe. És d’aquestes peces pensades ja per ser interpretades dalt d’un escenari. Ja voldrien molts grups tenir una cançó així... Per cert, la cançó no dura dos minuts, sinó 1 minut 55 segons.

10. Arribats a aquell punt. Torna el característic folk d’ànima pop de La Brigada. Una bona cançó que anuncia el final del disc. Recorda, i molt, el grup de folk català format pel duet Ia & Batiste i els Crosby, Stills & Nash (més com a trio que no pas amb Neil Young).

11. En el record. Versió instrumental del tercer track del disc, amb David Charro als teclats. Serveix també d’introducció al tall final, L’alegria de l’inèdit.

12. L’alegria de l’inèdit. L’altre gran moment de Paraules justes. Amb permís de Demà, L’alegria de l’inèdit és la gran cançó d’aquest disc. Passem del desamor de En el record (Un cendrer que em diu que has fumat massa / el diari d’ahir, tot guixat / t’he estimat, t’estimo encara) a l’esperança i a la il•lusió d’una futura relació que neix, com totes, amb incertesa (Vols fumar? Si estic cansat? Feia tant que t’estava esperant). Torna l’aposta per l’experimentació i pel risc. Sensacional el baix puntejat de Miquel Tello marcant el ritme. És la cançó més llarga (5’52”) i la que junt amb Demà té una estructura musical més complexa i uns arranjaments treballats que ens avisa dels nous viaranys per on es mourà La Brigada ben aviat. L’alegria de l’inèdit apunta cap a la maduresa creativa d’un grup que poc a poc comença a abandonar la seva ànima folk per abraçar noves fronteres musicals.

Còmput final de Les paraules justes? Un gran disc, molt superior a L’obligació de ser algú, que ja per si sol pagava molt la pena. El grup format per Pere Agramunt, Miquel Tello, Magí Mestres, Ricard Parera i David Charro vola alt. Les lletres tenen sensibilitat, la música està ben parida, els arranjaments són rodons i el seu directe és potent. La Brigada, ells mateixos ho confessen, estan influenciats per Bob Dylan, Pau Riba, Joan Manuel Serrat i el Grup de folk, entre molts altres, però una audició atenta ens descobreix molts més matisos sonors assimilats i interioritzats inconscientment. Això demostra que és un grup que ha escoltat música, que absorbeix el que escolta, que és una esponja, i que organitzar un festival com el Faraday (cas del Pere Agramunt) serveix també per contactar amb altres realitats musicals. Les paraules justes és un gran disc, molt recomanable, i al meu entendre el punt d’arrencada d’una maduresa creativa que ja no té aturador. Qui no es compri el CD és que no estima la música; qui no tingui intenció de comprar-se el CD és que tampoc sap valorar l’esforç creatiu i de tècnica que suposa un treball coma quest. Resumit i per acabar: Les paraules justes és bo, molt bo, és una peça d’orfebreria com se’n fan poques. I si teniu mono de La Brigada podeu comprar-vos la revista Enderrock d’aquest mes on s’adjunta gratis un CD amb una acurada selecció de cançons dels dos discos dels vilanovins (amb perdó del bateria vilafranquí Ricard Parera).

Chapeau, brigadistes, i molta sort!

Valoració: *****

PD. Encara que hagi intentat ser objectiu sé que igualment se m’acusarà d’amiguisme i de sobrevalorar aquest disc. Doncs bé, la meva resposta als descreguts és que el temps ho deixa tot al seu lloc, i ja veureu on arribaran Les paraules justes dels brigadistes, ja ho veureu... 



Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.