Vilanova és música

Les noves generacions agafen el relleu dels grups poprock dels 70 i 80, com ara Zippo i Pentágono, dues formacions de qualitat que amb molta perseverança van poder trencar les fronteres locals. I això tenia molt de mèrit, perquè l’època era difícil, per a la lírica, i encara més per als grups del país i els que s’atrevien a cantar en català. Les grans discogràfiques controlaven el mercat, gravar un disc era molt costós, gairebé una ruïna, i la seva distribució depenia de les multinacionals que es quedaven tres quartes parts del pastís. O sigui, un negoci desastrós per als que es dedicaven a la música.

Ara, en canvi, amb les noves tecnologies s’han trencat totes les barreres, qualsevol pot gravar el seu propi disc amb uns mínims de qualitat i penjar-lo a la xarxa. Ja no cal dependre de tercers, de distribuïdors i comercials, d’ignorants encorbatats que entenen la música com un negoci més propi de banquers que no pas com un fet cultural. En aquest país, a diferència d’Anglaterra, no hi ha caçatalents musicals que sàpiguen llegir una partitura i tinguin un criteri format, i és curiós que això passi en una terra que tanta admiració desperta la figura de l’editor; en el terreny de la música, en canvi, qualsevol s’hi atreveix. O si més no fins fa poc era així...

Potser perquè les barreres es trenquen assistim a una eclosió brutal de propostes musicals de tot tipus i gèneres. Sembla, a més, que Vilanova s’hagi convertit en un dels epicentres d’aquesta nova generació de músics. La Brigada, Tokyo Sex Destruction, El sapo & el embudo (ara RKR), Biscuit (abans Blue Bus), Queen Machine, Stock de Sons, Blenda (grup als quals encara tothom recorda com els No Nem Bé), The Bongo Experience, Lady Lemon, Gentle Music Men, Suite Momo... I a aquests grans grups cal afegir-hi també alguns intèrprets de luxe, com l’incombustible cantautor Pere Tapias i els pianistes de jazz Elisabet Raspall i Francesc Burrull, plenament actius i autèntics referents en el seu gènere musical.

Fet aquest petit resum, centrem l’atenció en tres noves propostes discogràfiques. Comencem pels Gentle Music Men, que acaben de publicar el seu segon disc, Cuentos modernos, i que alguns milers de persones vam tenir l’ocasió de gaudir en directe a través dels Conciertos de Radio 3 que emet La 2. I si encara no els heu pogut veure en directe, teniu l’ocasió de fer-ho ben aviat al FIB i al Primavera Sound. Les diferències amb el seu primer disc és que aquest està gravat en castellà, però la resta continua pràcticament igual: predomina la senzillesa d’estil i la melodia britpop dels anys 60. La banda liderada per Dani Poveda manté un bon nivell en el qual hi contribueix de manera decisiva el guitarrista David Charro (també a La Brigada) i la violinista Elisabet Barrau, molt bé al disc i excel•lent en directe. Com ja s’ha dit del dret i del revés, Cuentos modernos és una petita peça d’orfebreria, tot i l’excés de mitjos temps, potser l’única –i dic única!- pega d’aquest segon CD dels Gentle.

Segona crítica, el grup de les Lady Lemon, una banda femenina de poprock independent i agressiu. Anna Paradis, Almudena Luque, Estel•la Blanch i Laura Farré ofereixen una bona ració de rock dur, d’arrel grunge, contundent, sense matisos i amb tocs de guitarra que recorden els grups britpop dels primers noranta. Destaca la cançó Mesmerized i, sobretot, la que tanca aquest primer treball de les quatre Lady, The man with the strange hat. Dues observacions: llàstima que més que un llarga durada sigui un EP, perquè les sis cançons es fan curtes. La segona observació és la conveniència de cantar en anglès. Res a dir contra l’idioma de Shakespeare, John Major i David Beckham, però els Gentle Music Men han passat de l’anglès al castellà, i La Brigada de l’anglès al català, i si ho han fet és per alguna raó, potser per poder expressar millor els seus propis universos íntims?

Finalment, aquest apartat es tanca amb una curiositat insòlita del nostre panorama musical. Es tracta del CD de la Banda de Música Mestre Montserrat que interpreten clàssics de les nostres festes carnavaleres, com El turuta i Xàbia, al costat de fragments de bandes sonores, com Dances with wolves i The mask of Zorro, i popurris del tipus Selecció de cuplets per a banda elaborat per Joan Lluís Moraleda. Aquest disc neix en motiu del desè aniversari de la Banda, una formació que havia deixat d’existir i que el 1999 recuperava vida pròpia. Sota la direcció d’Emilio Serrano, la Banda funciona com un rellotge, precisa i concisa, i ofereix unes grans interpretacions d’un repertori eclèctic que han pogut ja veure a Castella, Eivissa i Navarra, entre d’altres indrets. Formada per una cinquantena de músics de totes les edats, la Banda de Música Mestre Montserrat “dóna sentit a la gran tasca pedagògica que s’hi desenvolupa potenciant la pràctica musical, les relacions socials i la vida cultural del seu entorn”, com està escrit al llibret que acompanya el CD. No hi puc estar més d’acord, i hi afegeixo: sortosament a tot el que s’ha dit abans, la Banda de Música Mestre Montserrat ofereix també una gran qualitat en les seves interpretacions. Per molts anys! I desitjo no haver d’esperar deu anys més per tenir un nou disc de la Banda... Això sí, demano que el proper CD tingui un disseny més acurat, si més no que la portada sigui una mica més atractiva, si pot ser...

SECCIÓ 45 RPM

Emotion & Commotion (Jeff Beck)

Set anys ha trigat el guitarrista britànic Jeff Beck en publicar un nou disc d’estudi. Qui va ser el substitut d’Eric Clapton al capdavant dels Yarbirds, Beck serà també -i sobretot- recordat pels dos primers discos del seu Jeff Beck Group de final dels 60, una banda formada per uns desconeguts Rod Stewart a la veu solista i Ron Wood a la guitarra i el baix. El grup va deixar empremta, però va ser efímer; Stewart i Wood van marxar a Faces mentre Jeff Beck era temptat a coliderar els Rolling Stones al costat de Keith Richards. Finalment, ni una cosa ni l’altre: Beck emprendria una brillant però poc coneguda carrera com a solista, Ron Wood entraria als Rolling Stones i Rod Stewart es convertiria en un cantant d’èxit i en un famós gigoló carn de canó de la premsa del cor. Doncs bé, amb tota aquesta trajectòria a les seves espatlles, Jeff Beck ha tret ara un nou disc on barreja la música clàssica, el blues i el rock dur. Estranya combinació de resultat desigual. Beck s’acompanya en algunes peces d’una orquestra de 64 músics per interpretar Somewhere over the rainbow o Nessum Dorma, de Puccini, amb la seva guitarra substituint la veu solista. Sortosament el disc puja punts quan el guitarrista britànic i el seu habitual grup versionen, amb la cantant Joss Stone, la sensacional cançó I put a spell on you. Un disc massa desigual, tot i alguns petits tocs de genialitat. Valoració: **

Raconte moi (Stacey Kent) 

Nascuda a Nova York però de formació acadèmica europea, aquesta singular cantant de jazz ha publicat un gran disc reinterpretant i actualitzant velles peces del patrimoni musical francès. Aquí hi trobareu clàssics de Barbara, Misraki Paul, Georges Moustaki, Henri Salvador, Jonasz Michel, Keren Ann i Benjamin Biolay al costat de joves promeses com Claire Denamur, Camille D'avril i Emilie Satt. Elegància, estil, delicadesa i subtilesa són els ingredients bàsics de Stacey Kent, una gran cantant amb una més que considerable trajectòria gràcies a una desena de discos, nombroses actuacions en directe i aparicions a la pantalla gran. El mateix Clint Eastwood va convidar Stacey Kent a actuar pel seu 70è aniversari. Un gran disc que passa pel sedàs del jazz la chanson francesa dels últims 50 anys. Valoració:****

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.