Del federalisme utòpic a l'independentisme (estètic?)

Camí de Síndria vaig anar a la multitudinària manifestació del 10 de juliol en defensa de l’estatut amb una barreja estranya de sentiments. D’una banda, una sensació de joia per l’èxit de la convocatòria i per la catarsi col•lectiva que ens alliberava, eslògan rere eslògan, de l’opressió intel•lectual a què ens ha sotmès l’inefable procés estatutari amb el patètic colofó de la sentència lúbrica del Tribunal Constitucional. D’altra banda, si en Lluís Llach manifestava que n’estava fins al collons que les seves lletres mantinguessin el seu sentit pamfletari trenta anys després, jo creia en la reencarnació en veurem fent allò que mai vaig fer quan tenia 17 anys i un sentiment nacional més aviat feble, fruit d’una cultura de família treballadora en què la classe social era un tret identitari més important que la filiació nacional o la llengua. Jo, que més aviat havia evitat el Fossar de les Moreres quan per Sant Jordi els amics s’hi abocaven , ara em trobava enmig de la manifestació independentista més important del segle. Als anys vuitanta i noranta, quan encara era objectivament jove, les qüestions nacionals em semblaven, francament, poc modernes, tot i compartir la preocupació per la llengua i la defensa de l’autogovern amb els meus amics nacionalistes. Com molts aleshores, vaig creure que després de la unificació Alemanya, els estats europeus iniciarien un procés de buidatge per dalt (Europa) i per baix (subsidiarietat) que permetria un encaix de les nacions sense estat com Catalunya en el marc d’una Europa Confederal i d’una Espanya federal alliberada dels seus fantasmes unitaristes. D’alguna manera, creiem que un model de racionalitat política basat en la inclusió i no en l’exclusió s’imposaria pel seu propi pes sobre la construcció europea basada en els estats nació, un model culturalment heretat del XIX, políticament amb poc futur en un món globalitzat, culturalment impossible en societats multiculturals i difícilment compatible amb la permeabilitat de les actuals societats en xarxa.

Una ingenuïtat: el nacionalisme espanyol es va treure els complexos amb la renacionalització del territorio nacional dels governs d’Aznar i, fins ara, el federalisme europeu s’ha limitat a omplir les ciutats d’erasmus semivacacionals i, sobretot, a la creació d’un mercat únic al servei dels interessos del capital, interessos gestionats per les grans nacions estat del XIX i el XX que han tornat a trobar el seu lloc a l’era de la globalització.

La meva àvia sempre deia que la República havia perdut la guerra perquè era una República sense republicans. Avui podríem dir que una altra Espanya possible, plural, federal o confederal, ha mort d’inanició per manca d’altres federalistes que els socialistes catalans i els nacionalistes catalans conservadors , el programa dels quals, tot i no tenir aquest nom , ha acabat, en tant que no ha estat un programa independentista, en una fórmula molt similar. Ja veurem si això continua així. Això ja ho va dir en Xavier Rubert de Ventós, filòsof i socialista, al seu llibre Catalunya: de la identitat a la independència de l’any 1999, en què explicava la seva desoladora experiència parlamentària a Madrid en què, com un nou Diògenes, va passejar durant un any pel Congrés dels Diputats amb un llum d’oli buscant no un home, sinó un federalista, sense trobar-ne cap que no fos català. 

 

Xavier Rubert de Ventós

Ara, per a molts, el federalisme ha esdevingut una forma de pensament utòpic i el Tribunal Constitucional, encara més amb l’estètica del seu gest que amb el fons de la seva sentència, ens ha deixat sense opcions: o el trágala o l’independentisme. Molts, ara mateix, no podem empassar res més.

Dit això, crec que tampoc es tracta de perdre el món de vista. La manifestació del dia 10 va ser una manifestació independentista i tothom que va anar-hi i no va marxar en veure el mar d’estelades, va participar conscientment d’aquest clam. A partir d’ara, alguns seguiran sent independentistes actius, segurament perquè ja ho eren abans. Els acompanyaran alguns conversos efectius a la causa. D’altres, crec que molts, ho seran perquè ja no poden ser una altra cosa sense que se’ls quedi cara de ruc. És tractarà, però, d’un independentisme de saló, estètic, un exabrupte a la cara de l’Espanya indissoluble del Constitucional, d’Intereconomia, d’un Congrés monolingüe que només ens deixa mostrar-nos si, com van fer el indis bons, no sortim de la reserva si no és per acompanyar Bufalo Bill al circ perquè ens tiri del cavall, una botifarra estupenda a les mentires dels diaris i televisions públiques de la capital , un alliberament de no haver de caure simpàtics als que ens volen, per definició antipàtics, d’aquells que només ens volen disfressats de Tio Tom per jugar a la selecció espanyola i guanyar-los un mundial en favor de tot el seu aparell de propaganda.

Ha estat bé, però, la seqüència manifestació-mundial: que ningú caigui en la temptació d’imaginar-se una Catalunya tant homogènia com d’altres voldrien imaginar-se Espanya. Som un poble divers i mantenir-nos com una sola comunitat ha de ser l’objectiu prioritari de la societat civil i dels partits polítics catalans. La victòria al mundial ha fet sortir les banderes espanyoles als balcons, sense antics complexos. De ben segur que la gran majoria d’elles ja no són filles d’un antic passat guerracivilista, sinó només manifestació d’un orgull esportiu i nacional ordinari al món sencer, menys en aquells països als que, com a Catalunya, se’ls nega el dret a tenir una selecció. Jo vaig travessar mig país durant la primera part del partit: les autopistes buides, també de molts dels que estaven dissabte a la manifestació. Les coses són així i la irrupció normalitzada de l’independentisme en el discurs públic amb un caràcter molt transversal, ha vingut a coincidir amb l’expressió lúdica i sense complexos d’un sentiment d’espanyolitat arrelat, en diverses versions, en una part molt important de la societat catalana.

Que ningú caigui en la temptació de posar una ratlla entre catalans, que ningú confongui el país real amb el país que desitjaria que fos. Els polítics espanyols ho han fet i un milió de veus els han ridiculitzat. Sigui quin sigui el camí, en ell ens hi hem d’anar trobant la majoria, encara que sigui llarg ,aprenent a conviure amb la diferència. El camí contrari, una drecera que exclogui i on només desfilem els amics i els parents, a part d’avorrit, pot deixar el camp lliure a que algú, algun dia, aconsegueixi ajuntar tots els exclosos i disposar-los per a la confrontació. Deia Lao Tse que només s’han de començar aquelles guerres que hom té l’absoluta seguretat de guanyar. Potser exagerava, però anem a l’aguait perquè, depenent de com plantegem aquesta, la podrien guanyar els que ens en volen dividits i enfrontats