Música per a les vacances

Aquí teniu una petita mostra d’alguns dels millors discos publicats aquest any 2010. Queden exclosos els que ja s’han comentat en aquesta secció en ressenyes anteriors. Espero que la tria us agradi i sigui del vostre gust, que tingueu la curiositat d’escoltar aquells músics, intèrprets i compositors que desconeixeu, que mantingueu la ment oberta davant qualsevol estil, ritme i accent. I sobretot, que gaudiu d’unes bones i merescudes vacances. Ens retrobem al setembre!

Pop-rock 

Bed & Breakfast (Els Amics de les Arts). Els triomfadors absoluts dels premis Enderrock 2010 presenten el seu segon disc, un disc magnífic amb cançons extraordinàries. El quartet definit de popfolk és una de les sensacions de la música actual feta al nostre país i amb vocació internacional. Excitants, atrevits, irredempts, originals i irònics, Els Amics de les Arts fan honor al seu nom. 

Fràgil (Els Pets). Nou disc del grup liderat per Lluís Gavaldà. Fresc i refrescant, tot i que no fa ombra al seu antecessor, el festiu i molt interessant Com anar al cel i tornar. D’audició agradable, les 12 cançons d’aquest Fràgil, amb producció de Brad Jones, és un graó més en la maduresa d’aquest grup de Constantí que sap mantenir intactes les arrels i l’originalitat dels seus inicis. 

Dins d’una peixera (Rauxa). Després dels celebrats S’ha acabat el seny i Teràpia de grup, el grup de Sabadell publica Dins d’una peixera, el seu treball més personal i celebrat. Guanyadors del Sona9 2004, els Rauxa fan de la fusió de la rumba catalana i la cançó d’autor mediterrània el seu tret característic. Amb set anys de carrera, els Rauxa són una de les formacions més originals del panorama musical català actual. 

A l’Apolo (Lax ‘n’ Busto). Els del Vendrell no paren quiets. Després de la gira de presentació d’Objectiu: la lluna, els Lax sorprenen ara els seus fans amb un CD on es recullen 18 de les seves cançons més conegudes de la seva extensa trajectòria artística. Inclou DVD del concert en directe ofert l’1 d’octubre de l’any passat a la sala Apolo, així com un making off, sis documentals, fotos, videoclips i enregistraments inèdits. 

De terrat en terrat (Gerard Quintana). Després del magnífic Les claus de sal i dels irregulars Per un tros de cel i Treu banya, Quintana hi torna amb l’ajut de Beth, Diego Cortés, Xavi Lloses i Francesc Bertran. El resulta és un bon disc, madur i senzill, amb lletres inspirades i bons arranjaments. El mal d’aquest nou treball de l’excantant dels Sopa de Cabra és que no conté cap cançó com Caic, probablement una de les millors peces que hagi escrit mai Quintana -inclosa a Les claus de sal- i que ja forma part de la història del pop català. 

Dia 1 (Gossos). El desè disc de la banda de Manresa mira enrere, als seus orígens artístics. El títol fa referència a l’inici d’una nova etapa musical dels Gossos, que es despullen d’elements innecessaris i obren portes a noves sensibilitats artístiques. Aquest disc no defraudarà ningú, ni als fans incondicionals ni a aquells que s’han acostat a la música dels Gossos dels darrers anys. 

Ciudadana universal (Txell Sust). L’excel•lent cantant catalana signa un dels seus millors discos en solitari. Hi ajuda, i molt, els col•laboradors de luxe que l’acompanyen (August Tharrats, Raynald Colom…) i unes cançons magnífiques escrites a mitges per la mateixa Sust i Armand Sabal-Lecco. Iniciada en el món de la música cantant jazz i blues al costat del pianista August Tharrats, corista d’Alejandro Sanz i col•laboradora habitual de les millors bandes de poprock del país, Txell Sust és una intèrpret en majúscules a qui s’ha de seguir la pista de molt a prop. 

Pedres que rallen (Cris Juanico). Després de quatre anys de silenci, el cantant menorquí dels Ja t’ho diré publica un nou disc de temes propis. Influències de blues, rock i pop passades pel sedàs de la cançó mediterrània. Un bon disc, bona música, ritmes trepidants, balades eixutes i lletres que evoquen l’inexorable pas del temps.

Recopilatoris i revivals 

Música laietana (varis autors). Doble disc recopilatori de l’anomenada música laietana, un estil autòcton dels anys 70 que va tenir en l’Orquesta Mirasol, Secta Sònica, Barcelona Traction, Oriol Tramvia, Toti Soler, Toni Xuclà, Iceberg, Esqueixada Sniff, Orquesta Plateria i la primera Elèctrica Dharma alguns dels seus il•lustres representants. Moltes de les cançons aquí agrupades estaven descatalogades o, senzillament, desaparegudes del mapa. Arqueologia i patrimoni musical ara a l’abast de tothom. 

Pop ie-ié català dels 60’s (varis autors). Si la música laietana se centra en els anys 70, el ie-ié forma part dels 60. La dictadura i la consegüent prohibició d’usar el català no va impedir que grups i cantants del país fessin versions pròpies dels Rollings Stones, Frank Sinatra o els Beatles en la nostra llengua adreçades a un públic amb ganes de passar-s’ho bé. El CD inclou 28 cançons interpretades per, entre d’altres, Núria Feliu, Els 4 Gats, Cristina i els Stop, Els Dracs i Guillem d’Efak . Aquest CD és el testimoni del pop català del moment i que 35 anys més tard encara vol ser descobert. 

Pop a la catalana (varis autors). El periodista mediàtic Òscar Dalmau, conegut també com a Dj i arqueòleg musical amb el pseudònim de Phil Musical, és el responsable d’aquest pop a la catalana, una segona part del Pop ié-ié dels 60’s. Bossanova, mambos, cha cha chas, easy listening, lounge, elevator music, hammond grooves, ye-ye sounds... interpretats per grups i solistes catalans entre el 1963 i 1970. Sorpresa molt agradable apte per als fans de la bona música.

Cançó 

Bellver (Maria del Mar Bonet). La gran veu femenina actual de la Mediterrània ja té el seu disc simfònic. Amb l’Orquestra Simfònica de Balears dirigida per Salvador Brotons, Bonet repassa 40 anys de trajectòria artística amb temes emblemàtics com Dansa de la primavera, La Balanguera o Des de Mallorca a l’Alguer, entre d’altres. Grans arranjaments al servei d’una veu que encara posa els pèls de punta. 

Hijo de la luz y de la sombra (Joan Manuel Serrat). Tretze poemes de Miguel Hernández musicats i interpretats pel cantautor del Poble Sec, Joan Manuel Serrat. D’aquesta manera Serrat tanca un cicle iniciat l’any 1972 amb un disc històric titulat Miguel Hernández, on musicava alguns dels poemes més coneguts de l’escriptor d’Oriola. L’edició de luxe del CD s’acompanya d’un DVD que conté els videoclips de les cançons rodats per reconeguts directors de cinema com Isabel Coixet, Manuel Gutiérrez Aragón, José Luis Cuerda i Montxo Armendáriz. 

Ha calat foc a la casa (El fill del mestre). El disc definitiu de El fill del mestre i, també, el darrer de Jordi Gasion amb aquest pseudònim. Quinze cançons d’amor interpretades amb delicadesa i sensibilitat, amb l’ajut de grans músics, com el pianista Joserra Senperena (gran disc, el seu Blues Pasadizoak, comentat també en aquesta secció fa uns mesos) i el guitarrista Txabi Àbrego. El resultat és un disc sorprenent, fresc, culte, enigmàtic i seductor. Un gran descobriment.

Jazz 

Plujazz (Elisabet Raspall). Cinquè disc de la pianista vilanovina la qual, junt amb Ignasi Terraza, s’ha guanyat a pols i amb molt d’esforç ser reconeguda com una de les grans intèrprets del panorama jazzístic català actual. Raspall barreja gospel, música mediterrània, bossa nova... diferents estils que obren nous camins per a un públic no iniciat en el jazz. Acompanyada del bateria Marc Miralta i del contrabaixista Tom Warburton, la pianista signa un disc de gran maduresa, riquesa estilística i bellesa melòdica. 

Mumbai (Jaume Vilaseca Quartet). Un disc completament transfronterer, gravat en directe a l’antiga Bombay (ara rebatejada Mumbai) on es barreja el jazz d’arrel amb la música de tall hindú. El pianista Jaume Vilaseca i el seu quartet (destaca Víctor de Diego al saxo) s’acompanyen del sitar de Ravi Cari. Una combinació estranya, oi? Doncs el resultat és sorprenent; impera la música llatina, el jazz, una mica de flamenc i del Brasil amanit, tot plegat, amb un toc hindú que fa les delícies dels amants del risc i la improvisació. Impactant!

Clàssica 

Integral de cant i piano (Eduard Toldrà). Un país que és capaç de fer un disc d’aquestes característiques és que al seu darrera té una gran cultura i gent amb una voluntat i professionalitat indiscutible. Totes les cançons del compositor vilanoví Eduard Toldrà interpretades per la soprano Assumpta Mateu, el tenor Lluís Vilamajó i el pianista acompanyant Francisco Poyato. El resultat és una obra mestra, un doble disc d’audició obligada per a tot aquell a qui li agradi la bona música i no tingui cap prejudici. Estem davant d’una de les millors interpretacions que s’hagi fet mai de les cançons d’Eduard Toldrà. Voreja la perfecció. 

Ànima. Òpera catalana (Joan Martín-Royo). El baríton Martín-Royo, acompanyat per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la batuta de Josep Vicent, interpreta algunes peces operístiques catalanes escrites a partir del segle XVIII i fins l’actualitat. Es tracta, doncs, d’una antologia musical de l’òpera catalana on sobresurten destacats compositors com Enric Morera, Robert Gerhard i Xavier Montsalvatge, entre d’altres. Molt bona la tria i la interpretació. 

Canciones para recordar (Victòria dels Àngels). Peces de diversos tipus i estils interpretades per l’excepcional veu de la desapareguda soprano catalana. El disc inclou unes cançons multilingüe aptes per a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Destaca el Cant dels ocells, Rossinyol, Cançó incerta, Maig... i així fins a un total de 20 peces magníficament interpretades i gravades.

Banda sonora 

La Fura dels Baus (Josep Sanou). Recull de les dues bandes sonores de Josep Sanou escrites expressament per a les obres Metamorfosis i Boris Godunov. Es tracta de les dues darrers obres de La Fura dels Baus on el grup de teatre abandona els espectacles viscerals dels seus inicis per oferir noves relectures dels clàssics de Kafka i Godunov.