Una tardor plena de novetats

Secció 33 RPM

The Union, una lliçó d’humilitat

Probablement és una de les notícies musicals més rellevants de l’any. Dues icones de la música popular com són Elton John i Leon Russell han decidit gravar un disc conjunt titulat The Union. Del primer, d’Elton John, poca cosa es pot dir que ja no se sàpiga, com ara que ha venut 300 milions de discos, 150 milions de singles i que és l’autor d’algunes de les melodies més emotives i conegudes dels darrers anys. És el cas de Your Song (i mira que n’és de bonica, aquesta cançó), però també de Rocket man, Believe, Sad songs i un llarg etcètera. Histriònic, egocèntric, gran pianista, excel•lent cantant i magnífic compositor, Elton John, ara que com qui diu ja ho té tot fet, ha sorprès tothom amb The Union, tota una lliçó d’humilitat.

Aquesta és la història: l’any 1970 Elton John presenta el seu primer disc als Estats Units on encara és un perfecte desconegut. Leon Russell, en canvi, es troba en aquell moment al cim de la popularitat, i ofereix a un jove Elton John la possibilitat d’actuar plegats a Nova York en un concert ara considerat històric i del qual se’n conserven algunes gravacions pirates que es poden comprar a través d’eBay. D’aquest concert en sorgeix una gira conjunta pagada i patrocinada pel mateix Russell que popularitza Elton John entre el públic nord-americà. És l’inici de la fama de l’autor de Candle in the wind.

Però, qui és Leon Russell? Pianista, compositor i cantant, Russell (Oklahoma, 1942) és una icona de la música popular de principis dels anys 70. Al principi Russell es guanya la vida tocant el piano a sou per a Jerry Lee Lewis, Frank Sinatra, Rolling Stones i The Band, entre molts altres. L’èxit de crítica i públic arrenca amb el disc de debut batejat amb el seu propi nom i que data de 1970. El disc és editat pel segell Shelter Records, propietat del mateix Russell. La seductora barreja de gospel, boogie, dixie, pop i blues i la col•laboració de Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Eric Clapton, Ringo Starr, George Harrison i Steve Winwood, entre d’altres, converteix el disc de debut de Leon Russell en un compendi de la música popular anglosaxona de finals dels 60 i principis dels 70.

A tot això, afegir-hi la cançó A song for you, una perla després versionada fins a l’extenuació per artistes tan diferents com Ray Charles, BB King o Christina Aguilera. A partir d’aquesta gran balada, Russell encadenarà més èxits (Delta lady, Lady blue, Sweet Emily...) i oferirà maratonianes gires amb concerts que duren més de tres hores, com queda palès en el seu magnífic triple Live 73. L’actuació al costat del Beatle George Harrison al Concert for Bangladesh interpretant el Jumpin’ Jack Flash dels Rolling Stones dóna la volta al món i consagra la figura de Russell com la de “el boig del piano de veu ronca”. Russell és el gran triomfador del Concert for Bangladesh i es menja a tots els que l’envolten, siguin Beatles o Bob Dylan.

Però la carrera de Russell acaba de cop. Set anys d’èxits i, després, silenci sepulcral. El seu caràcter complicat, una salut deteriorada, excessos de tota mena i un cansament acumulat d’anys i panys pencant sense parar trenquen aquest magnífic pianista de veu negra. Russell es tanca a casa seva, grava alguns -pocs- discos d’escàs interès i la seva popularitat entre el gran públic s’evapora. Les seves cançons, però, continuen triomfant versionades per altres artistes; Russell, en canvi, és una ombra del que havia estat. L’any passat pateix una greu lesió cerebral que gairebé l’avoca a la mort.

És a partir d’aquest moment, davant el perillós deteriorament de la seva salut, que Elton John entra en escena. El músic anglès sempre s’ha sentit en deute amb Leon Russell i decideix reparar el que considera una greu injustícia artística. John ofereix a Russell l’oportunitat d’escriure cançons i gravar-les plegats, en un duel de pianos, amb instruments acústics (res de sintetizadors i bateries electròniques), músics acompanyants de primer nivell, un nodrit grup de coristes i la col•laboració especial de Neil Young i Brian Wilson. Les lletres van a càrrec de la mà dreta d’Elton John, el poeta Bernie Taupin, i de la producció s’encarrega T Bone Burnett. El resultat és un disc magnífic, soberbi, on es barreja de la manera més natural del món estils tan diferents com blues, soul, pop, rock, balades i una cançó final de gospel que et talla l’alè. I què dir del duet a When the love is dying? Potser el millor disc de l’any. Gira en fase de preparació, i Elton John que anuncia un segon The Union per d’aquí a pocs mesos. La música encara té la capacitat de fer-nos somniar. És el cas d’aquest The Union, un disc sensacional que, a sobre, ens ha retornat a Leon Russell. Emocionant.

Fitxa tècnica:

Títol: The Union
Intèrprets: Elton John i Leon Russell
Artistes convidats: Neil Young, Brian Wilson, Don Was i Booker T Jones
Any de publicació: 2010
Segell discogràfic: Decca
Pack normal: CD estàndard amb 14 cançons
Pack de luxe: CD amb 16 cançons + llibret de col•leccionsita + DVD d’una hora de durada dirigit per Cameron Crowe que inclou entrevistes i imatges del procés de gravació de The Union
Preu aproximat: 20€
Valoració: *****

SECCIÓ 45 RPM

Ordre i aventura (Mishima) 

El grup liderat pel guitarrista i compositor David Carabén es troba en un gran moment creatiu. Després de Set tota la vida, considerat un dels millors discos publicats a l’Estat Espanyol en aquesta darrera dècada, semblava que per al grup barceloní de pop indie seria molt difícil superar el llistó. Doncs bé, ho han aconseguit, i amb nota. Ordre i aventura és una petita peça d’orfebreria -de curta durada- que és un plaer per a l’oïda. És curt, certament, perquè no dura més de 27 minuts, però té molta substància, com queda palès a Tot torna a començar, Una cara bonica, Tornaràs a tremolar i, sobretot, Guspira, estel o carícia, potser la millor cançó del disc. Aquí hi ha molta feina, moltes hores d’assaig i moltes hores d’audicions. S’entreveuen influències melòdiques del britpop barrejades amb guitarres de fiblada rock, alguns tocs de folk, cançó catalana, lletres exquisides i cert regust a Phil Spector, l’home que va fer famós el seu mur de so (wall of sound) en els primers discos dels Beatles ja en solitari. Precisament, aquest és un disc que s’emmarca perfectament en el so de principis dels 70, l’època en què triomfen Badfinger, els primers Pink Floyd i el Ram de Sir Paul McCartney. Això sí, hi ha una cosa que els Mishima, que prenen el nom de l’escriptor japonès Yukio Mishima, farien bé de cuidar una mica més, i és la presentació del CD. Caixa massa petita, costa treure el llibret del cartró i, a sobre, el disc no té gairebé ni galeta, la qual cosa dificulta encertar, quan s’obre la safateta del reproductor, quina és la cara que ha d’anar a la banda de sota per a què el làser pugui llegir el contingut del CD. Una pena no haver arrodonit l’excel•lència. Valoració: ****

Red & Blue albums remastered (The Beatles) 

Els clàssics recopilatoris dels Beatles publicats l’any 1973 de nou remasteritzats digitalment i a la venda des del 19 d’octubre a tot el món. Per a qui no els tingui o no n’hagi sentit parlar mai -poc probable- i, resumint-ho tot molt, dir que el doble vermell comprèn un total de 26 cançons (13 a cada CD) gravades entre els anys 1962 i 1966, i que al doble blau n’hi ha 28 (14 a cada CD) que abracen els anys de plena maduresa del grup, és a dir, des del 1967 i fins a la seva dissolució definitiva, el 1970. Com que molta gent ja es va comprar aquests recopilatoris quan es van reeditar per primera vegada en CD l’any 1993 coincidint amb el 20è aniversari de la seva publicació, ara la discogràfica EMI els torna a posar en circulació amb l’esquer que han estat remasteritzats, que el so és d’una gran qualitat i que et regalen una samarreta talla XL promocional (de color vermell o blava segons els gustos musicals de cadascú) per la compra dels discos. Res més sota la capa del sol. Ah, sí, m’oblidava, ¿cal dir que en aquests dobles vermell i blau estan agrupades les millors cançons del quartet de Liverpool? Doncs això, hi són totes: She loves you, Yesterday, Michelle, Eleonor Rigby (al vermell) i Penny lane, Something, Let it be i Hey Jude (al blau) entre moltes altres. Valoració:*****

Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics of All Time (Santana) 

Greu ensopegada del guitarrista mexicà Santana. Mitificat als anys 70, oblidat als 80 i principis dels 90 i revaloritzat a partir del memorable Supernatural (ara reeditat en motiu del seu desè aniversari), Santana, que darrerament portava un bon rumb artístic, ha relliscat. I de quina manera, noi... La idea, en principi, prometia. Es tractava de reunir en un sol disc dotze de les peces de rock pur més conegudes i populars de tots els temps, com ara Smoke on the water (Deep Purple), Sunshine of your love (Eric Clapton & Cream), Little Wing (Jimmy Hendrix) i Whole lotta love (Led Zeppelin), entre d’altres. Santana es reserva els solos de guitarra, i elements com Rob Thomas, Joe Cocker, Chris Cornell i un llarg etcètera hi posen la veu. El resultat és el desastre més absolut. Ningú va tenir pebrots de dir a Santana que això és infumable? Només se salva el clàssic de George Harrison While my guitar gently weeps, i dic se salva en aquest context, perquè en un disc seriós de versions dels Beatles no arribaria ni a l’aprovat. Valoració: *

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.