El votant al laberint

Camí de Síndria m’he trobat una colla de votants atrapats en un laberint. Eren els típics votants de centre esquerra completament desorientats pel vendaval de la crisi econòmica i la intensa mar de fons provocada pel procés estatutari.

Els partits i les posicions polítiques particulars de la política catalana sempre s’han situat amb comoditat en les coordenades dibuixades pels dos grans eixos polítics: dreta-esquerra, catalanisme- espanyolisme. Realment els noms són desafortunats. Dreta i esquerra són denominacions gairebé en desús, substituïdes periòdicament per etiquetes més modernes, tan poc clares, per la majoria del públic, com les anteriors: liberals, conservadors, progressistes.... L’eix nacional es fa difícil d’etiquetar sense trobar un apel•latiu que substitueixi espanyolisme per un mot sense connotació negativa. En definitiva, l’eix nacional situa en un extrem els discursos més proclius a una major homogeneïtat i cohesió de l’estat espanyol (cultural, administrativa...) i, per l’altre, als discursos més insistents en la defensa de la singularitat catalana (cultural, administrativa, política...). Amb tota la grolleria i manca de traç fi d’aquesta simplificació que, com totes, tendeix a matar la transversalitat de moltes opcions personals, les persones i partits han pogut situar-se en els quadrants així establerts i trobar en ells la posició política més adequada a cada moment.

Els esforços dels grans partits per ocupar amb les seves proclames el centre polític (ni massa a la dreta ni massa a l’esquerra, ni massa catalanista, ni massa espanyolista) al mateix temps que ensenyen als militants els dits creuats a l’esquena i els piquen l’ullet (“tu ja saps que en realitat...”), a part de fer riure una mica, han acabat provocant que la gent voti el partits més per les posicions que creuen (racionalment o no ) que ocupen, que no pas pel que aquests mostren públicament a les campanyes i programes.

Si fem el dibuixet, descobrim que la majoria de la gent, en la nostra santa ignorància i poca finura, situaríem CiU al quadrant dreta/catalanista, al PP al quadrant dreta/espanyolista i al PSC, a ERC i a IC al quadrant esquerra/catalanista. Podeu canviar l’etiqueta pel concepte modern que preferiu. Un resultat curiós és que ens queda buit el quadrant esquerra/espanyolista. Cal, sens dubte, situar al votant del PSOE ( i potser de Ciudadanos) en aquest quadrant i, per tant, aquells sectors del PSC que s’hi poguessin sentir més còmodes que al quadrant on es troben ERC i IC: una transversalitat del votant socialista que no apareix, de forma significativa, a cap altre partit i que és, sens dubte, el seu tresor i la seva càrrega.

Fins ara, tot i la obsessió centrípeta dels grans partits, aquest esquema funcionava, si més no, per situar-se a l’hora de fer campanyes electorals, quan cal mobilitzar al propi electorat i caricaturitzar al contrari d’un forma més o menys comprensible en la sintètica era del twitter.

El darrer any, però, un tsunami ha deixat aquesta tradicional visió de la política tan plena de fang que no hi ha manera de reconèixer els antics paisatges . La crisi financera d’una banda i el frustrat procés estatutari d’una altre, han coincidit creant una tempesta perfecta la principal víctima electoral de la qual ha estat la cosmovisió del votant de centre esquerra.

La sentencia del tribunal constitucional, però sobretot l’actitud mantinguda pels grans partits polítics espanyols en tot aquest procés (en sentits molt diferents) han dinamitat en l’eix nacional Catalunya –Espanya l’opció federal, que era la més estimada pel centre esquerra: construcció nacional de Catalunya en paral•lel a un procés regeneracionista de l’estat espanyol que evolucionés cap a un estat federal probablement asimètric. Hem jugat a fer diagrames de Venn públics i tothom ha vist que, ara per ara (i sembla que fa uns 150 anys que la cosa és més o menys així) el conjunt dels federalistes espanyols té per únics membres els membres d’un dels seus subconjunts, els federalistes catalans. Els altres subconjunts de federalistes es veu que només tenen el nom que els descriu però cap element pròpiament dit. La situació ha deixat als federalistes catalans a l’ intempèrie i els ha abocat a una actitud gairebé evangelitzadora més enllà de l’Ebre, alhora que es debilitava profundament la credibilitat del seu discurs, en aquest aspecte, Catalunya endins.

D’altra banda, la crisi financera que semblava que havia d’acabar amb el capitalisme tal i com el coneixíem i obrir la porta a una nou impuls de la política per sobre del mercat, està acabant justament en l’extrem oposat: la política com actuació en el món social basada en idees i orientada a la millora i actualització de la societat s’escola per l’aigüera del realisme econòmic i els mercats esdevenen un intangible que anul•la tota possibilitat de pensar. Els països que van inventar i alletar la democràcia liberal, ara actuen sota els dictats d’uns mercats controlats, en gran mesura, per estats no democràtics que, enfilats sobre les seves grans reserves monetàries, han trobat en la crisi el trampolí per esdevenir primeres espases internacionals . La política es concentra en aquells aspectes de la vida menys marcats per l’economia davant de la impossibilitat de la gran política que no és altra que la política econòmica: debats culturals, polítiques de gènere, ecologisme, urbanisme,civisme, drets de tercera generació, temes importants, transcendentals si és vol, però camps d’acció que no poden substituir el paper central de les polítiques econòmiques en la definició de l’eix tradicional DRETA- ESQUERRA. Sense una política econòmica realment diferenciada , la divisòria entre els partits tradicionalment conservadors i els progressistes, entre dreta i esquerra, es difumina. Això encara és més evident en societats laiques i liberals en el camp moral com la catalana, on els partits de centre dreta poden assimilar sense gaire problema progressos socials com les polítiques de gènere, la defensa dels drets dels homosexuals, l’avortament o un ecologisme moderat, per citar algunes batalles clàssiques de l’esquerra cultural.

La creença que la clau per transformar la societat són les polítiques econòmiques és la idea central de l’ADN de l’esquerra europea des de Marx: són les condicions materials de l’existència les que condicionen la consciència i no a l’inrevés. Si la UE i els seus membres converteixen l’actual situació econòmica excepcional en ordinària i s’instal•la la idea que només hi ha una política econòmica possible i que aquesta ve dictada de forma tecnocràtica des dels organismes internacionals i els bancs centrals, als partits socialdemòcrates els espera una llarga travessia del desert o, potser, una reconversió que els deixarà irreconeixibles.

Però si l’eix dreta- esquerra desapareix, a Catalunya ja no tenim quadrants clars on habitar i fluctuar políticament. Ja només poden desfilar per la línia de la qüestió nacional repescant aquí i allà temes de debat conjunturals que ajudin aglutinar les tropes o a crear titulars quan arriben les llargues campanyes sense contingut. En tot cas, es probable que al llarg dels propers anys veien canvis de fons en les formes d’aproximació dels ciutadans a la política que recullin aquesta flexibilització dels eixos polítics clàssics, en el context d’unes societats molt menys subjectes als dictats dels mitjans de comunicació que van dominar el segles XIX i XX.

Quin impacte tindrà aquest nou paisatge en l’electorat català que anirà a votar el proper 28 de novembre? Com afectarà a la gran bossa d’indecisos? Qui patirà i qui guanyarà amb aquest desdibuixament de les fronteres entre els votants? Diumenge ho veurem.