Revolucions en temps de crisi

Camí de Sindria he mirat, incrèdul, com l’incendi revolucionari arrasava els darrers signes del colonialisme occidental al nord d’Àfrica. Els dictadors que durant anys han garantit un status quo beneficiós per a ells i per als interessos occidentals, han plegat, amb més o menys dignitat, arrossegats per una onada de joventut desesperançada. Per a ells i per ara, és una bona noticia. Per als interessos occidentals és una situació inquietant: atrapats entre l’obligació de donar suport a uns moviments populars que s’assimilen als processos revolucionaris il•lustrats que van dibuixar les democràcies modernes i la por a perdre el control de l’aixeta del gas i el petroli, els països occidentals i les seves institucions es mouen, funàmbuls entre el l´ésser i l’haver de ser. Hem pogut veure a l’ONU escenes d’emoció mentre l’ambaixador Libi demanava ajut i els països es confabulaven per aplicar tota mena de condemnes a un psicòtic Gaddafi. Ara descobreix l’ONU que Gaddafi era una dictador? Que ho era Mubarak? I ara realment deixarem que aquests pobles exerceixin l’autodeterminació en plena època del peak oil?

El fets de febrer coincidien amb la publicació d’un estudi de la Fundació Curulla i ESADE a partir de l’enquesta europea de valors que s’ha titulat “Valors tous en temps durs.” Els autors presentaven el llibre al matí de Catalunya Ràdio i destacaven una reflexió que valdria la pena connectar amb les revolucions del Nord Àfrica. L’estudi plantejava una taxonomia dels grups socials diversa i plena de matisos. En global, però, podríem dir que vivim en una societat individualista (o potser millor egocèntrica), tolerant, que valora l’associacionisme però desconfia de les institucions, i respectuosa amb els valors tradicionals sempre, però, que es vegin com adaptables a les situacions particulars de cadascú. Per sobre de tot, planejant, la importància cabdal de la realització del projecte personal com a prioritat i la pèrdua de pes de valors tradicionals com el treball i l’esforç, en contraposició a una gran valoració dels aspectes hedonistes de la vida: els valors d’una societat que ha crescut ininterrompudament, durant vint anys, de progrés en progrés fins la patacada final. Es preguntaven els autors si aquests valors tous eren els millors per afrontar el món que tenim i el que se’ns ve a sobre. Un món en què se’ns anuncia que, en ple retrocés del paper protector de l’estat, només els vells valors de l’esforç, la tenacitat, la resilència i la competitivitat individual i social contindran una certa promesa d’èxit i seguretat individual i familiar.

He vist els manifestants al nord d’Àfrica jugant-se la vida a les places i he pensat en els nostres hipermercats i centres comercials plens de gent mentre la crisi augmenta les diferències socials i obliga a retallar pressupostos de serveis públic essencials. He vist el coronel boig que delirava i intentava, maldestre, llegir el text sense les ulleres de vista cansada i m’ha semblat una imatge del passat. Una imatge però, tan passada com la d’un occident satisfet que donava lliçons de moral i organització política a tot el món, mentre sostenia la seva forma de vida en un sistema que precisava del subdesenvolupament i del control social estricte de vastes extensions del planeta.

La, de moment, no intervenció occidental al nord d’Àfrica pot ser vista com una mostra de maduresa política d’unes societats que no admetrien una clàssica operació colonialista de control de les fonts primeres d’energia, ni estarien disposades a enviar-hi als seus fills a morir. D’altra banda, però, també pot ser una mostra d’impotència política i militar que a més d’un analista , de ben segur, posa a tremolar.

La democràcia, si arriba, als països oprimits, és un avenç innegable de la humanitat. En el camp geopolític la llibertat dels altres no pot sinó traduir-se en una augment de la seva capacitat d’autodeterminació i de ser agents actius en el món. La seva llibertat, en l’època de l’emergència política asiàtica i xinesa i del peak oil, ha de traduir-se, necessàriament, en un decreixement dels nostres estàndards de benestar, en una reducció del consum, en una reducció dels nostres espais d’hedonisme i, en definitiva, en un cert declivi d’una forma de vida individualista que creia haver-se emancipat de les exigències derivades de la protecció i seguretat que sempre ens ha aportat la col•lectivitat. Digues-li amor, però la destacada disminució de les separacions matrimonials des que la crisi ens ronda, ha tornat a primer pla el paper de la parella i la família com institució econòmica i de protecció social.

Un fantasma recorre Europa: el calfred que provoca la lenta agonia de la que potser ha estat la més satisfactòria de les formes de vida que ha conegut la humanitat per a un conjunt social ampli de ciutadans. L’estat del benestar que es va anar elaborant a diferents velocitats a l’Europa posterior a la segona guerra mundial sembla de genollons davant la conjunció de la crisi financera,la crisi energètica que s’acosta a passes agegantades i l’emergència de noves societats i agents internacionals que reclamen el seu dret legítim al benestar econòmic i social. Tot i això, el vell elefant és un referent per a tots els que es revolten a les places perquè, en el camp moral i amb tots els seus defectes, és una fita en l’avenç dels drets i la dignitat humanes: tinguem-ne cura, no sigui que un dia ens trobem que l’hem mort i que , sense adonar-nos, ens hem quedat sense horitzons.