Any nou, discos nous

La primera impressió és que en aquest principi d’any predomina -de moment- la música feta al nostre país, que està assolint grans quotes de qualitat i èxit de vendes. És el cas dels Manel, que en només una setmana han venut 10.000 còpies del seu recent 10 milles per veure una bona armadura i que es comentarà en el proper lliurament de crítiques discogràfiques. Dit això, aquí teniu un breu i ràpid repàs pels discos més interessants d’aquest principi d’any; hi trobareu clàssica, pop, jazz, rock, cançó i infantil. Una mica de tot per arribar al màxim nombre de melòmans. Que vagi de gust!

Bed & Breakfast edició especial (Els Amics de les Arts). Les més de 12.000 còpies venudes de Bed & Breakfast ha animat la discogràfica a fer-ne una reedició de luxe. Inclou el disc original i un segon CD amb una versió remasteritzada del seu EP Castafiore Cabaret així com un seguit de temes inèdits. Els triomfadors absoluts dels premis Enderrock 2010 han aconseguit amb B&B un treball magnífic ple de cançons extraordinàries. El quartet definit de popfolk és una de les sensacions de la música actual feta al nostre país amb vocació internacional. Excitants, atrevits, irredempts, originals i irònics, Els Amics de les Arts fan honor al seu nom. Valoració: ***** 

Integral de cant i piano (Eduard Toldrà). No em cansaré de repetir-ho: aquest és, probablement, un dels millors discos que s’hagi gravat mai de les cançons del compositor vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962). Les veus d’Assumpta Mateu i Lluís Vilamajó i el piano de Francisco Poyato al servei d’una obra mestra. Aquest doble CD inclou totes les cançons de Toldrà, des dels cicles L’ombra del lledoner, Garba, Doce canciones españolas i La rosa als llavis fins a les peces més desconegudes com El rei Lear, Cançó d’un bell amor i As floriñas dos toxos. També hi trobareu les Nou cançons populars catalanes harmonitzades pel mateix Toldrà. El llibret és sublim: inclou les lletres de les cançons, l’any que van ser escrites, l’any que van ser estrenades, a quin recinte i ciutat van ser estrenades i qui les va interpretar el dia de l’estrena. I tot en versió trilingüe. Això no és un llibret, és una tesi doctoral, un exemple de com s’haurien de fer les coses. Faria bé l’Ajuntament de Vilanova d’adquirir alguna partida d’aquest gran disc per distribuir a les biblioteques públiques i regalar a les autoritats que ens visitin. Valoració: *****

 

A l’ombra del piano (Haydn/Mozart/Schubert). Una meravella. Tres grans concerts de tres il•lustres compositors interpretats aquí amb pianoforte, l’instrument pel qual van ser escrites aquestes obres i que és l’antecessor del que ara coneixem com a piano. La solista, Isabel Félix, toca com els àngels. Hi ajuda, i molt, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca gràcies a la seva acuradíssima tècnica i afinació que ja voldrien moltes grans orquestres del nostre país. El director, Andrew Watkinson, ha fet una gran feina compactant unes interpretacions que, en el cas de Haydn, voregen l’excel•lència. A part d’aquest concert de Haydn (el número 3) el CD inclou també el 12 de Mozart i l’Adagio e Rondo en Fa Major de Franz Schubert. Una pega: aquest gran disc costa molt de trobar, fins i tot en botigues especialitzades. Valoració: **** 

El bestiolari (Albert Guinovart). A partir dels poemes del Bestiolari de la Clara de l’escriptor Miquel Desclot el pianista i compositor Albert Guinovart construeix una partitura atractiva, engrescadora, sensible i admirable. El “bestiolari” de Guinovart i Desclot aconsegueix captar l’atenció de grans i petits gràcies a la magnífica interpretació de la Societat Coral Amics de la Unió, dirigida per Josep Vila, i a l’acompanyament del mateix Guinovart al piano, Ferran Armengol a la percussió, Guillermo Prats al contrabaix i Jordi Vidal en el paper de narrador. Una gran obra en la que destaquen amb llum pròpia dues magnífiques cançons: Ciutat d’ivori i Per què he plorat? Magnífic! Valoració: ***** 

Vol i dol (El Petit de cal Eril). Joan Pons, David Paco, Càndid Coll i Lluís Rueda són els membres del grup El Petit de Cal Eril i, per tant, responsables de dues joies discogràfiques: I les sargantanes al sol (considerat el millor disc publicat a l’Estat el 2009) i aquest recent Vol i dol. La crítica defineix els de Cal Eril com un grup que “furga en les emocions més íntimament humanes amb l’equilibri just de nostàlgia i optimisme”. Cal afegir alguna cosa més? Sí, compra’t el disc i gaudeix-lo ben espatarrat al sofà de casa. Valoració: ***** 

Rellotge d’emocions (Raimon). L’espera ha pagat la pena. Estem davant d’un dels millors discos del cantautor de Xàtiva. La instrumentació és perfecta; les lletres, potser ja no tenen el coratge d’anys anteriors però continuen colpejant la consciència de l’oient; els músics acompanyants són d’una tècnica impecable i acurada. Pel meu gust destaca amb llum pròpia la cançó A l’estiu quan són les nou i el poema musicat de Salvador Espriu Diré del vell foc i de l’aigua. Esperem que Raimon no trigui deu anys més en treure un nou disc de cançons pròpies. Valoració: ****

30 anys després (Tomeu Penya). Ja era hora! Tomeu Penya publica el seu primer disc en directe, un CD+DVD ple de cançons romàntiques la majoria de les quals de la seva primera etapa com a cantant solista i compositor. Els nous arranjaments ofereixen noves textures i matisos a unes peces força conegudes per a un públic ampli i intergeneracional. Per a aquesta producció es van reconvertir els estudis de Cas Músic de Santa Eugènia en una petita sala de concerts que es va omplir de seguidors i amics que van tenir el privilegi de participar com a públic en un concert considerat històric en la carrera de Tomeu Penya. Valoració: **** 

Low Country Blues (Gregg Allman). Fundador de la mítica Allman Brothers Band, Allman ha decidit sortir de la seva cova i trencar un silenci discogràfic que ha durat tretze anys. El resultat és Low Country Blues, un CD ple de blues que és una alenada d’aire fresc per als incondicionals del gènere. Produït per T Bone Burnett i amb la col•laboració de grans intèrprets del blues nord-americà com el guitarrista Doyle Bramhall II (des de fa anys braç dret d’Eric Clapton) i Dr. John al piano, aquest CD és un diamant amagat enmig dels milers de novetats que ens arriben dia a dia dels Estats Units. Una cançó escrita pel mateix Allman y Warren Haynes i la resta onze covers –adaptacions- de bluesmen com Muddy Waters i Otis Rush, B.B. King en un disc senzillament superb. Valoració: ***** 

Collapse into now (REM). El grup liderat pel cantant Michael Stipe insisteix i aprofundeix el rumb erràtic iniciat ja fa un parell d’anys amb Accelerate. Aquest nou disc, el quinzè de la banda d’Athens, defraudarà a la gran massa de fans de REM; qui vulgui trobar cançons del tipus Man on the Moon, Everybody Hurts i Losing My Religion que ho deixi córrer. En canvi, els suposats “puristes” que es van quedar a l’època de Murmur i Reckoning xalaran com camells. Però la realitat és que comercialment el nou disc no funciona. Grups que facin la música que ara toquen els REM n’hi ha a cabassos; en canvi, músics que escriguin cançons com Losing My Religion n’hi ha ben pocs. Ni els mateixos REM semblen ja capaços de fer-ho... Valoració: **

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.