Cròniques de l’edat mitjana

Camí de Síndria vaig recordar una conversa amb un amic de Vic en què defensava la idea que el temps cada cop passa més de pressa perquè cada cop representa una part més petita de la vida. Un any, a 10 anys, és una desena part de la vida i un projecte a un any vista seria com si, als quaranta, planifiquessis les vacances quatre anys abans de fer-les .

Aquesta idea del temps vital mirat en un sentit longitudinal de l’existència és el que tinc en ment ara que, amb quaranta-quatre anys, miro endavant i enrere i m’esglaio trobant-me, en el millor dels casos al bell mig del trajecte. Catalunya té l’esperança de vida més alta de la UE: 83,4 anys les dones i 76,3 anys els homes. Mirant les dades i alguns traspassos més o menys recents, fins i tot podríem considerar excessivament optimista la meva visió. La maduresa, que en la fruita i en la vida és un pas anterior al podriment, és sens dubte el moment en què la consciència es troba en el moment més dolç, enfilada en un lloc de guaita privilegiat per mirar d’on venim, on som i on anem (que, tot sigui dit de pas, és l’única cosa que sabem amb certesa). La imatge cíclica de la vida s’imposa i la nostra contingència emergeix quan vivim com adults experiències que ja recordem haver viscut com a nens. Un dia , ja fa anys, la meva filla em mirava mentre m’afaitava i va demanar-me que l’afaités. En un gest mecànic, conegut, vaig escampar una mica d’escuma a la seva cara i la vaig afaitar… amb la cara sense fulla de la maquineta, com jo recordava que havia fet molts cops el meu pare. Va ser un primer contacte amb la fi que s’acosta, espero que a poc a poc, com ho van sent el signes de decadència física que dia a dia s’acumulen sense que les dietes, els xampús miraculosos del far-west, el pàdel o la bici del cap de setmana puguin fer res per enfrontar-los. De fet no hi ha res més desesperançador i còmic que els uis! I ais! dels quarentons quan acaben de practicar esport com si en tinguessin vint. Bé, sí, les agulletes que no se’n van i les lesions que es manifesten amb una persistència i impertinència intolerables. Per sort i per disciplina, molts, com jo mateix, triem recordar la part còmica i negar l’evidència de l’altre part...quina part era?

La societat actual nega l’acceptació de la finitud i la preparació per la vellesa amb una obsessió de vegades repulsiva per la joventut i els valors que l’acompanyen. Hi ha moltes raons per entendre aquesta resistència ferotge al pas del temps, tot i que cada cop estic més convençut que pesen molt menys les filosofies que la voluntat de convertir aquesta lluita en un motor de consum alimentat per dietes, modes esportives , llibres d’autoajuda, medicaments i altres andròmines de la nostra societat del benestar. Des de la talaia de l’edat mitjana, envejo els cossos joves i gaudeixo de la consciència treballada pels anys. Si pogués triar, escolliria un cos de trenta anys i una ment madura però, si no puc fer-ho, prefereixo aprendre a conviure amb el michelin, la calvície i les potes de gall (déu! quina triada mortífera que m’ha sortit!) que perdre el distanciament crític i l’empatia social que dóna l’edat. Fins i tot, a l’edat mitjana, quan ja sabem què serem quan siguem grans, pensem, amb un cert cofoisme, que l’experiència ens permet interpretar la realitat d’una manera molt més afinada, estructurada i amb sentit que com ho fèiem quan érem joves. Llàstima que a molts no els agrada gens el que descobreixen i es llencen, a la carrera, a buscar una segona oportunitat de començar el procés, camí aquest que alegra moltes sobretaules d’amics i coneguts i garanteix la reactivació de totes les economies menys la pròpia.

Per part meva, donat que no tinc ni l’interès, ni els diners necessàris per comprar-me un esportiu o per reinventar-me a través del ioga, el vegetarianisme o una opció política populista, només espero anar madurant amb la ironia amb que va fer-ho en Pepe Carvalho fins que va morir de mort o amb la mala llet (en un sentit ampli i socràtic del terme) amb què encara ho fa el bon d’en Salvo Montalbano, la criatura de l’Andrea Camilleri que, als seus 85 anys segueix escrivint com si el seu univers creatiu l’hagués condemnat a la vida eterna. Ja ho deien aquells: Carpe Diem!