Populisme 2.0: indignació i xenofòbia a l’era del twitter

El lent desinflar-se del moviment dels indignats va tenir per a mi un moment metafòric en la impagable portada de l’ABC del passat divendres: quan l’adversari s’apodera del teu llenguatge ja et pots posar a tremolar!.

El moviment des indignats, entre altres coses, té un enorme punt fort i una extraordinària feblesa. Al meu parer la seva fortalesa rau en el fet que les acampades i les assemblees són l’aparador d’una indignació transversal que afecta totes les capes socials i que inclou, fins i tot, a aquells que no estan patint els efectes de la crisi. Ja ho deia Maki Navaja: quan s’acaba l’ètica, només ens queda l’estètica. I ara, ni això: la devastació de la crisis segueix acompanyada de gestos classistes i narcisistes de la classe política i financera que fan de molt mal empassar les receptes anticrisi recomanades per al comú dels mortals. D’altra banda, però, el moviment té una contradicció de base que és molt difícil de superar. A diferència d’altres moviments de rebuig popular, el moviment dels indignats no parteix de la base d’un suposat model alternatiu de societat que es postula com a recanvi (potser per sort!).Lluny d’això, la indignació més forta sembla néixer del fet de no haver pogut enfilar-se al tren del sistema quan encara hi havia seients lliures i haver-se quedat, així, marginat dels seus beneficis. Això és el que ha donat a aquest moviment un cert aire de revolta d’ideologia burgesa que recordava, amb menys dramatisme, les revoltes socials a l’Argentina anterior al corralito en què els protagonistes eren les classes mitjanes que veien com s’acostava, inexorablement, el precipici de la proletarització al ritme d’una inflació descontrolada. Els sans culottes no s’han deixat veure gaire a les places que mai han acabat de ser una protesta de treballadors a l’atur. Sort del Conseller Puig que va venir animar la cosa quan els mateixos protagonistes, ja lògicament cansats, condemnaven la protesta a una estranya revolució de cap de setmana. El moviment, però, seguirà mentre la crisi segueixi tallant la gespa sota els peus de les joves generacions i amb ell el perill que els discursos populistes aprofitin la seva retòrica antipartits i antiparlamentarisme i l’alimentin i encarrilin cap a la de defensa de formes de democràcia més directa, més pura i més amatent al poble: estranys ecos populistes i feixistes dels discursos que tant èxit van tenir a tota Europa després de la crisi del 29. El vell vi del populisme en noves botes 2.0. 

Com diria Aristòtil, aquest populisme és, però, un perill en potència, preocupant, però que empal•lideix davant del perill present i en acte. El populisme d’arrel xenòfoba ha fet un set al teixit ressecat de la democràcia parlamentària catalana i pel mig s’han colat el Partit Popular i Plataforma per Catalunya. Deixem de banda el partit del ex-militant de Fuerza Nueva amb l’esperança que el seu final sigui tan freaky com el seu dirigent i centrem-nos en el veritable perill. El Partit Popular ha arribat a l’alcaldia de Badalona muntat sobre la crisi i un discurs xenòfob i ha aconseguit clavar una bandera en territori polític fins ara hostil, després d’anys d’estratègies fracassades. Ni l’espanyolisme recalcitrant d’en Vidal Quadres ni l’estrany catalanoespanyolisme moderat d’en Piqué van portar el premi. Ho ha fet el populisme més descarnat i la manca de complexos democràtics. I com deia el president Pujol, el que desgasta més del poder és no tenir-lo. El Partit Popular ha arribat per quedar-s’hi i la política de pactes no està fent sinó reforçar el seu paper polític. La desorientació del PSC, que veu com es dessagna el seu cinturó vermell per la via del Partit Popular,és tan evident com la preocupació de CiU per no estar alimentant un nou competidor en la franja més conservadora del seu electorat. El desig del Partit Popular d’assentar-se en territori català i acostar el nostre país a la lògica bipartidista imperant a Espanya és molt gran. També ho és el poder aconseguir la suficient projecció pública per assegurar els suficients vots catalans per no haver d’estar abocat al pactisme continuat amb els partits nacionalistes. La pregunta és fins a on està disposat a arribar per aconseguir-ho. L’operació Albiol ha estat un èxit. Jo estic segur que un cop a l’alcaldia el senyor Albiol s’oblidarà dels estrangers i es dedicarà a governar el millor que sàpiga. Una victòria del PP a Espanya podria aportar-li molt suport per fer d’aquest municipi un far a Catalunya de les polítiques del PP. I parlo de diners i no de romansos. De fet, el Partit Popular té una altra eina populista a la recàmera molt més presentable socialment que la xenofòbia i que li pot reportar encara més bon rèdits a l’àrea metropolitana: la reivindicació de l’espanyolitat de Catalunya i la defensa sense complexos de l’espanyol com a lengua común, discurs aixoplugat en la defensa dels drets individuals. València i les Illes són molt a prop i l’estratègia està ja molt assajada. Aquest discurs ja té l’estratègia definida: marxa enrere en la immersió lingüística (reducció de la presencia del català justificant-se en un model trilingüe a l’escola), defensa de l’ús del castellà als mitjans públics de comunicació catalans i presència sense complexos del castellà a l’administració com a llengua de comunicació amb el ciutadà sempre sota l’argument del bilingüisme, retall de les polítiques de subvenció a la cultura en llengua catalana per fomentar l’estalvi i la llibertat de mercat... I ara la fortalesa de l’eix catalanista PSC-CiU per controlar una estratègia d’aquest estil sembla molt menor que la que va ser les darreres dècades i pot empitjorar segons quins camins segueixin aquests partits i, molt especialment el PSC.
Tan de bo m’equivoqui i tot això sigui política ficció de la dolenta, però ara que la transició comença a ser un requadre als llibres de text de tots els que van néixer a partir dels setanta, crec que el populisme ha vingut per quedar-se entre nosaltres com un actor polític de forta rellevància.

PD. Mentre penjàvem aquest article, els manifestants de davant de la Ciutadella han sacsejat els diputats electes del meus país en un gest que desgraciadament no anuncia res de bo i que posa de manifest que la radicalització del moviment és possible. També és signe que, en molts casos, la crisi i les actuacions de les institucions per controlar-la han trencat el llaç de legitimitat que ha d’unir, en democràcia, representants i representats. És hora de resituar, però, les coses: el moviment de protesta està tenint una hegemonia mediàtica que no es correspon amb la majoria representativa que correspon als milions de catalans que van elegir, amb poc entusiasme si voleu, als diputats agredits. A força de cops, el moviment aconseguirà el contrari del que pretén, això és, que la seva representativitat és limiti als seus membres efectius i no als amplis sectors socials que en tenien simpatia encara que no posessin els peus a les places. Crec que el valor immens de la limitada democràcia representativa no és present en molts de joves criats totalment en democràcia: certament, sota les llambordes no es va trobar la platja, però per sort tampoc un camp de deportats. Expressament en aquestes línies he evitat anomenar el moviment de protesta “els indignats”: avui jo també em sento indignat, amb una indignació diferent a la seva. Un record per Jorge Semprún al cel dels deportats.