Por de la revolta, por de la història

Camí de Síndria he de tornar a parlar dels indignats i de com les seves accions impacten en allò que Michele Foucault nomenava L’ordre del discurs. Després de la manifestació d’indignats que va omplir els carrers de Barcelona i d’altres ciutats de l’estat, hem assistit al Via Crucis dels polítics catalans d’aquí i d’allà fent filigranes dialèctiques per mostrar-se comprensius, empàtics i, fins i tot, solidaris amb aquells que fa dos dies assetjaven el Parlament i provocaven, amb la passivitat entre incompetent i inexplicable de les forces de seguretat, la txetxena imatge del president del país arribant al Parlament en helicòpter. S’atribueix a Tarradellas la frase “en política es pot fer tot menys el ridícul”: quants deuen haver-la recordat aquests dies...

La veritat és que el moviment dels indignats comença a inquietar pel que té de persistent i de transversal. Semblava que moria i el conseller d’interior li va donar aire. Semblava que havia cavat la seva fossa amb els incidents del Parlament i, diumenge, va renàixer com un au fènix un pèl progre, deixant la classe política, de nou, fora de joc, quan aquesta ja havia començat a dibuixar una estratègia clara de kaleborrokatització del moviment amb l’ajut dels mitjans de comunicació públics i els privats afins.

Antoni Puigverd publicava ahir un, com sempre, interessant article a la Vanguàrdia en que apuntava un matís important sobre tot el que està passant: què passarà si, com és previsible, la crisi no cessa i el malestar social augmenta i ho fa de forma lliure i sense direcció política clara? Puigverd insistia en un fet evident: les forces clàssiques que dirigien les mostres de malestar popular, partits i sindicats, estan ara, pels indignats, en el camp del que genera indignació i no els atorguen cap protagonisme polític. La situació grega, ens molts aspectes, té una enorme capacitat de contagi i, depèn de com evolucioni, pot acabar provocant més mimetismes que la molt silenciada revolta Islandesa, massa confiada en el propi sistema per l’escèptica mentalitat mediterrània.

Sentia a la ràdio en Duran Lleida explicant que compartia en genèric el manifest dels indignats perquè, deia, “certament l’economia dominava la política a tota Europa”. Sentir això com un retret de la boca d’un polític conservador com en Duran Lleida resulta, si més no, inquietant. El nostre país té una història i part d’ella està gravada a foc en les famílies que la van patir. Llegint entre línies la preocupació dels polítics i les demandes que emergeixen aquí i allà reclamant que el moviment comenci a fer propostes polítiques i tingui un lideratge clar, no sé perquè, m’han vingut al cap lectures sobre la guerra civil espanyola a Catalunya. He recordat de quina manera la burgesia aplaudia com el mal menor l’arribada dels comunistes al poder: una ideologia oposada, sí, però una estructura clara abocada a la normalització social, uns líders visibles, en definitiva, algú amb qui es podia negociar.

Un estiu de fa molts anys, vaig fullejar les memòries d’un dels fundadors de CiU i en elles recordava que la seva família sempre havia viscut el canvis polítics del país amb la relativa tranquil•litat que, fos que fos qui manés, sempre eren gent que passaven per casa berenar i prendre un cafè. Només el període de la CNT-FAI va trencar aquesta seguretat i els va abocar a una enorme incertesa que el franquisme vindria de nou a solucionar, encara que fos de manera traumàtica.

Una mica de tot això hi ha en aquest dubtar entre el discurs policial i l’empatia còsmica vestida de calvinisme en què s’ha convertit en el discurs oficial dels partits. S’ha de reconèixer, però, que ha resultat impagable usar la revetlla de Sant Joan com argument ontològic de fons per justificar una evacuació nacional de les places!

Als anys seixanta del segle XX, Foucault recriminava als participants al maig del 68 la seva innocència de creure que ocupar físicament les institucions era ocupar el poder. El poder no és enlloc. El poder forma part de l’estructura social i l’ocupa com el formigó corre entre les estructures metàl•liques i les solidifica. Sembla que el moviment dels indignats, que imagino ple de sociòlegs i politòlegs en potència, té clara aquesta lliçó: no necessita formular propostes per fer tremolar les bases dels sistema, en té prou en provocar la crisi del discurs dominant privant-lo d’interlocutor. Els indignats estan acompanyant els nostres responsables polítics a mirar a l’abisme i l’abisme els està començant a mirar a ells. Continuarà.

PD. Tot això és molt interessant, però si existeix vida extraterrestre i en algun moment s’ha plantejat venir a arreglar tots els problemes de la humanitat i no ho ha fet per alguna mena d’acord galàctic de no intervenció en la història dels planetes, deixeu-ho córrer! Com a mínim a Europa us rebrem amb els braços oberts! Ara és el moment!