Racionalitat i massacre

Camí de Síndria he pensat, arrel dels fets de Noruega, que una de les qüestions morals i polítiques que m’és m’han marcat com a persona i com aprenent de filosofia, ha estat comprendre (o més aviat no comprendre) la relació existent entre la racionalitat i el mal. Darrera de qualsevol afeccionat a la filosofia trobem un il•lustrat a qui li agradaria creure que l’exercici continuat i millorat de les capacitat racionals humanes ens han de conduir a un progrés material i humà que aporti, al conjunt de la humanitat , una vida millor. És cert que la creença il•lustrada fa molt de temps que va ser posada en dubte per filòsofs com Nietzsche o Freud. També és cert que Auswitch va esdevenir un símbol de fins a quin punt la racionalitat en soledat, sense el contrapunt de sentiments morals essencials com l’empatia, la pietat o la compassió,podia esdevenir un monstre goyesc de conseqüències impensables. L’atracció intel•lectual que sempre ha despertat en moltes persones el fenomen de l’holocaust i els testimonis dels seus supervivents, ha tingut molt a veure amb la incomprensió profunda que desperta l’amoralitat que va fer possible aquella massiva conversió de l’altre en un cosa eliminable, substituïble, menyspreable, amoralitat excel•lentment descrita per Joathan Littell a la seva obra Les benignes . La guerra de Iugoslàvia, biogràficament molt més propera a la meva generació, va significar la constatació que els elements socials, morals i culturals que havien propiciat la shoa no havien estat una combinació malèfica irrepetible, sinó que allà estaven, amagats a la vista, esperant l’ocasió per emergir del més profund de l’inconscient individual i col•lectiu i propiciar la carnisseria. Les dones bosnianes sistemàticament violades i lliurades, embarassades de l’enemic serbi, a les portes de Sarajevo, eren una nova encarnació de les conseqüències del Mal que convertien en un sarcasme el crit de Nie Wieder (mai més) d’un Adorno horroritzat per l’extermini del que ell mateix s’havia lliurat.

Aquest cap de setmana a Noruega, el mal en majúscules ha tornat a aparèixer per recordar-nos que cal reforçar constantment els dics que ens separen de la barbàrie, uns dics construïts de racionalitat, cultura i valors democràtics, però també de solidaritat, amistat, proximitat, compassió i tots aquells valors humanistes que puguin venir ajudar-nos, provinguin de la raó, de la ciència o de la fe. Tots sentim empatia per les víctimes i així ha de ser. També sentim sorpresa i estupefacció per la freda racionalitat i planificació del seu assassinat.

Alguns sentim, a més a més, el calfred que ens provoca el demanar-nos en quants de nosaltres pot amagar-se la mateixa foscor moral que ha impulsat la malèfica però racional actuació de Anders Behring. Una foscor que pot emergir, com ho ha fet reiteradament al llarg de la història, impulsada per la desesperació econòmica, la putrefacció moral, el populisme xenòfob o qualsevol altre via amb l’energia suficient per esberlar els fonaments, lentament construïts, de la cultura humanista. Des del desconcert i dolor per la mort de les víctimes, cal que mirem dins nostre com a individus i com a societat i posem fre a les forces que poden alliberar aquest mal.

 La filòsofa Hannah Arendt (1906-1975)

Llegint la història dels fets és inevitable retronar a la pregunta que al llarg dels anys cinquanta i seixanta es feien els historiadors i filòsofs en relació a què havia fet possible la deshumanització que va marcar la segona guerra mundial i les monstruositats que en ella van tenir lloc. La demonització de Hitler, l’exageració del seu carisme i del poder del seu lideratge, van esgotar-se aviat com a font d’explicació del fenomen. La figura d’Adolf Eichmann, el tranquil i racional arquitecte del trasllat de milions de jueus a les càmeres de gas va proporcionar una explicació menys espectacular però molt més inquietant de la naturalesa del mal: el mal pot ser banal, executat per persones comuns i mentalment sanes, quan l’imaginari col•lectiu, l’educació i la pressió social converteixen l’execució de la monstruositat en un fet rutinari i dissociat de la visió d’un mateix i del propi entorn immediat.

Davant dels fets de Noruega podem refugiar-nos en la tranquil•litat de senyalar que la causa va ser un pertorbat, o un personatge malèvol o, pel contrari obrir els focus i contextualitzar la massacre en l’actual deriva populista que, a poc a poc, omple la pica d’Europa en un temps de forta crisi econòmica i de valors. El boig Hitler o l’aplicat Eichmann? El fet extraordinari, irrepetible i tranquil•litzador en la seva estranyesa o allò que pot arribar a ser comú i terroritzar-nos des de la quotidianitat? Quina d’aquestes respostes és més pertorbadora pel nostre imaginari col•lectiu i personal? Quina és la resposta que evitem?

Quatre cites per acabar i, com deia Nietzsche que feien les vaques, rumiar:

No hi ha cap document de cultura que a la vegada no ho sigui de barbàrie
Walter Benjamin

Diu Plató que els bons son aquells que es queden satisfets amb somiar allò que els malvats fan realitat.
Sigmund Freud

Actua com si la Humanitat així en la teva persona com en la de qualsevol altre hagi de ser considerada sempre com una finalitat i mai no com un mitjà.
Immanuel Kant

El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il•luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!
L’evangeli segons Sant Mateu: Sermó de la Muntanya.