Sigmund Freud i un francès intempestiu

Camí de Síndria he trobat temps per llegir el llibre de Michel Onfray Freud el crepúsuclo de un ídolo i us he de confessar que feia molt de temps que no m’ho passava tant bé amb una lectura! El llibre d’Onfray, que va aixecar una enorme polèmica quan va ser publicat a França, es presenta, en les pròpies paraules de l’autor, com una psicobiografia nietzscheana de Freud. Igual que l’autor, en la meva època d’estudiant de batxillerat vaig rebre classes sobre la psicoanàlisi per part d’apassionats professors que –potser sense voler-ho- presentaven les idees de Freud com un conjunt de veritats indiscutibles que ens havien d’obrir la porta al veritable coneixement de la naturalesa humana. Com el mateix Onfray, ja professor, també vaig explicar les mateixes idees als meus estudiants de filosofia amb un distanciament que anava creixent en paral•lel a l’extensió de la meva calvície: ja fa molt que tota teoria científica, filosòfica o política que pretengui poder explicar-ho tot em provoca una immediata i persistent al•lèrgia! També, com Onfray, l’estil de Nietzsche, el seu filosofar amb el martell, la seva poca vergonya en acudir a l’argument ad hominem per desacreditar les idees d’un autor,posant de manifest la contradicció entre discurs i vida, va resultar-me sovint refrescant, de vegades divertida i, sempre, necessària.

Onfray intenta operar una deconstrucció sistemàtica (o seria millor dir destrucció?) de les teories freudianes i ho fa amb desvergonyiment, ara usant arguments acadèmics fruit d’un aparent profund estudi longitudinal de l’obra freudiana, ara posant en relació vida i obra amb la mala llet d’una vella portera de l’Eixample. De la primera línea de treball emergeix un Freud conceptual i teòricament molt més voluble, contradictori i inconseqüent del que la lectura escolar presenta, un Freud molt més filòsof i assagista que científic, molt més artista creatiu que metge experimental. De la segona emergeix un personatge impressionant, obsessionat amb la glòria i els diners, sense escrúpols, traumatitzat, amb una relació malaltissa amb les dones, amb una capacitat de lideratge ratllant amb l’hipnòtic, gelós, extremadament culte i creatiu, un personatge shakespearià, venjatiu i amb una egolatria capaç de transformar la seva història psicològica en el cànon de la naturalesa humana i no perdre la vergonya pel camí. El Sigmund Freud d’Onfray és, sens dubte, un personatge a la recerca d’autor que necessita un dramaturg que el posi damunt de l’escenari del Teatre Lliure amb urgència. Un Freud que , ho he de dir, m’interessa molt més que el que es deriva de les biografies laudatòries o del famós biopic de John Huston, un Freud humà, fins i tot com diu l’autor parafrasejant Nietzsche, massa humà.

No sóc un especialista en la matèria i, per tant, no entraré a analitzar el grau d’encert dels plantejaments d’Onfray, un autor que, molt nietzscheanament, sembla còmode en el paper del polemista professional. Fins i tot a un afeccionat com jo no se li escapa que sovint ataca i interpreta Freud amb el mateix subjectivisme que li critica. Tampoc és menys evident que l’autor s’instal•la en un cert anacronisme històric que fa que Freud, un fill, com tots, del seu temps, sembli exageradament excèntric vist a través de la lupa del segle XXI. També és veritat que l’autor usa els textos de Freud sovint diacrònicament fent que la possible evolució del seu pensament sembli només pura contradicció. Tot i això, el desplegament d’Onfray s’eleva sovint fins a fites molt argumentades i inesperadament demolidores pel moviment psicoanalític i, molt especialment, quan fa d’historiador i posa de manifest la perseverança de Freud i els seus més fidels seguidors per controlar l’obra i el seu llegat, no dubtant a censurar-los i manipular-los per reconduir aquells elements que poguessin distorsionar la historia oficial de la doctrina i el seu creador. 

Michel Onfray fent cara d’intel•lectual francès

M’ha semblat, us ho he de dir, una lectura refrescant en aquesta època de silencis forçats. Potser la misèria de Freud i la mala llet i sentit de l’humor d’Onfray en mostrar-nos-la, van emergir davant meu i de forma immediata com un model d’allò que necessitarem fer, d’aquí poc temps, amb els ídols decadents que ens deixarà aquesta crisi econòmica i moral que travessem. Necessitarem un exèrcit de filòsofs, sociòlegs i politòlegs carregats de ciència, mala bava i alegre distanciament que ens expliquin la misèria oculta darrera els intangibles mercats, els líders mundials, les agències d’inversió, els filantrops filibusters, el G8, l’FMI i tants altres ídols crepusculars.

Qui sap, potser serà veritat i tot rei pot ser despullat si la mirada és innocent i la pregunta es formula sense condicionants i amb l’alegria, la pocavergonya i la irresponsabilitat d’un nen: els temps ho dirà.