El cicle electoral i el pensament reactiu

Algunes lectures van vacunar-me de molt jove contra el pensament reactiu. Pensar sempre contra alguna cosa o senzillament obligat pel que un altre ha pensat abans, no és una bona pauta de conducta si és massa habitual o si és la nostra única via per proposar idees o canvis rellevants en la nostra manera de veure el món. El pensament reactiu és, a més a més, una més que probable font d’inseguretat, de ressentiment i d’insatisfacció.


Detecto en molts i variats entorns un posicionament desencisat i reactiu davant la cita electoral: un vot per evitar un mal menor o major, un vot per castigar, un vot poc convençut de tenir cap capacitat de canviar res per a millor. Fins i tot els que semblen tenir-ho tot a favor per guanyar semblen, amb el seus silencis, expressar la por a posar de manifest les seves propostes, com si el pensament propositiu fos un risc inadequat en un moment de victòria anunciada. La indignació va visualitzar una certa crisi de legitimitat del sistema i ara la crisi econòmica, en les seves darreres vinyetes gregues, està ajudat a crear una política econòmica europea al preu de generar un esvoranc enorme de legitimitat política: què és avui en dia un estat sobirà europeu? Fins a quin punt estem disposats a limitar la sobirania dels estats i posar-la en mans de funcionaris europeus amb poca legitimitat democràtica a canvi del vist i plau dels mercats i de les presidències de França i Alemanya? Les renúncies a la política en majúscules, que no és altra que la política econòmica i social, s’han posat reiteradament de manifest les darreres setmanes: només cal recordar la recent reforma express de la, fins ara, intocable constitució espanyola. No és difícil aventurar que la submissió de la política econòmica (i laboral?) al directori europeu empenyi els polítics a buscar altres camps de visualització social i els centri en tot allò que resulti indiferent als auditors econòmics. En aquest sentit, no dubto a retrobar-me –pobres catalanets- amb intensos debats lingüístics, territorials, religiosos i de drets civils que animin l’àgora mediàtica que alimenta la maquinària partidista, mentre l’altra política, la gran política, es retira a discretes trobades de líders amb directoris més o menys identificables, ben connectats amb els inefables mercats, mercats que s’han convertit, per als ciutadans europeus contemporanis, en una nova encarnació ciberpolítica de l’antiga moira o fat grec.

Són moments complexos i contradictoris. La crisi més gran del sistema capitalista des de la crisi del 29 pot acabar deixant les coses com ja estaven, sense sancionar les persones i institucions responsables – només cal veure en quines empreses treballava el flamant nou president del banc central europeu- i promovent una riuada de privatitzacions de serveis fins ara públics emparada en la necessitat de reduir el dèficit i l’endeutament dels estats. La crisi del model econòmic neoliberal pot abocar-nos a… portar a terme el programa neoliberal! Visionar Inside Job ajuda a entendre moltes coses als no experts en economia...

Tony Judt, al seu llibre Algo va mal, escrit el 2010 i que podem veure com un testament ideològic dirigit als joves, defensava la necessitat de mantenir viva la flama del consens socialdemòcrata que va permetre la pau i la reconstrucció a l’Europa de la postguerra. Un consens en què s’unien la socialdemocràcia de tradició obrerista, amb la democràcia cristiana i el liberalisme més clàssic. Venia a defensar Judt que cal que recordem que una manera no unipolar de veure el món és possible i que de fet ho va ser fins els anys 90 del segle XX, moment en què el paradigma neoliberal va aconseguir esdevenir la visió de món hegemònica. Al final del seu llibre l’autor defensa que la socialdemocràcia ha de centrar-se ara en la defensa del que va adquirir-se amb gran esforç en el llarg camí que va des del moviment obrer del XIX als anys 90 del segle XX, quan el consens socialdemòcrata entra en crisi a Europa amb el col•lapse soviètic i la preeminència ideològica del neoliberalisme i l’exaltació social dels valors materialistes i individualistes que li són associats. Podem llegir al llibre de Judt que “si la socialdemocràcia té futur, serà com una socialdemocràcia del temor(…) donem per assentats els drets, les institucions,la legislació i els serveis que hem heretat de la gran era de reformes del segle XX. Ha arribat el moment de recordar-nos que, encara el 1929, haguessin estat inconcebibles. Som els afortunats beneficiaris d’una transformació la magnitud i impacte de la qual no tenen precedents. Hi ha molt per defensar”

Un altre cas de pensament reactiu? Segurament que sí. El llibre pràcticament acaba amb una cita de Tolstoi “ No hi ha condicions de vida a les que un home no pugui acostumar-se, especialment si veu que al seu voltant tothom les accepta”. Els propers anys tots estarem disposats acceptar molt. Serem capaços de decidir, entre tots, fins a on? Estarem en condicions de fer-ho?