Corralito a la espanyola: Participacions Preferents

El que ells creien que es tractava d’un dipòsit a termini que sempre es podia recuperar, a la pràctica es deute titularitzat però sense liquidesa al no cotitzar amb els mercats organitzats, la seva liquidesa depèn (i sempre ha estat així) del mercat intern de la pròpia entitat i, a més a més, el cobrament dels interessos depèn dels beneficis que obtingui l’entitat financera. Si no hi ha benefici, per tant, no hi pagament d’interessos. Per sort, tenim una resposta jurídica a aquesta situació!

Efectivament estem davant d’un valor mobiliari, emès per Bancs i Caixes per obtenir un rati de capitalització mes elevat amb als seus balanços i així poder arribar als coeficients de capitalització exigits per els òrgans reguladors, es una mena d’acció del banc però que a diferència d’aquesta, ni dona dret a vot, ni dona dividend.

Hi ha una remuneració pactada sempre que l’entitat obtingui beneficis. Per a que quedi clar: te tots els riscos de les accions però, te limitat el “dividend” i el pitjor de tot, es que no té un venciment predeterminat, i encara que en alguns casos l’entitat financera al emetre’l pot acordar la seva recompra en un termini mínim de cinc anys, no sempre es així, i resulta molt difícil, de vegades impossible, saber quan es recuperarà l’ inversió i per quin import, la seva valoració està determinada per la fluctuació dels tipus d’interès així com per la solvència de l’entitat emissora, per lo que pot arribar a “0”

Es tracta d’un producte financer complex, fins al punt de que la Comissió Nacional del Mercat de Valors el va qualificar com a tal, altament especulatiu, no obstant, es va començar a comercialitzar a petits estalviadors, i de forma massiva a partir del 2007 i en particular des del 2009... S’ha venut malament, ja que es ven un producte molt complicat a un petit estalviador que pensa està adquirint un producte de renda fixa amb una atractiva rendibilitat i liquides similar a la d’un dipòsit o fons d’inversió.

Es ven a un client conservador, un producte altament especulatiu, que ni és renda variable, com una acció, ja que esta limitat el seu rendiment.

En certa manera, es va vendre una Kawasaki 1100 a qui volia comprar una Mobilette, i el que es pitjor, la major part dels adquirents no volien ni comprar cap moto...

Hem de remarcar que el producte en si no es dolent ni estrany Existeix i es comercialitza fa molts anys, però dirigit a inversors institucionals especialitzats, sobre tot companyies asseguradores, fons d’inversió, etc., quasi be mai al públic minorista.


Davant d’aquesta tessitura, existeix alguna resposta legal?

Un contracte bancari no deixar de ser un contracte, i no existeix com a tal (o sigui es nul) si quan es fa no hi ha consentiment.

Efectivament, saber el que contractem, tenir plena consciència del que se’ns ven, es un requisit essencial del negoci, si hi ha error, no hi ha contracte, i es pot anular. La llei demana, a més, que l’error sigui inexcusable, es a dir que per la nostra professió, preparació..., no poguéssim saber el que estàvem contractant... Si som experts financers, doncs, no podrem excusar-nos...

A més d’aquest pressupòsits genèrics previstos al Codi Civil espanyol, el legislador va més enllà, i quan contractem amb un Banc-Caixa, la teoria diu que aquests han d’ésser especialment curosos en advertir-nos dels riscos, cuidar els interessos dels clients com si fossin propis, els contractes han d’ésser senzills, ha d’anar pel davant la bona fe, i hi ha d’haver un equilibri de prestacions, el banc ha de fer un estudi previ del client i segons el perfil d’aquest recomanar-li que contracti, o no.

Aquests principis inspiradors de la legislació bancària no son només teòrics i son la base de 684 Sentències condemnatòries d’entitats financeres al respecte d’un producte bancari també complex denominat Swap, i que es comercialitzava també fraudulentament com a assegurança quan en realitat era una aposta financera contra una entitat financera..., al respecte de la pujada o baixada dels tipus d’interès; molts afectats es van atrevir a posar demandes contra les entitats, VAZQUEZ & BAREA acaba de guanyar un cas en relació a aquest producte.

Ens estem trobant casos flagrants de famílies amb diners, de vegades importants sumes, que no hi poden disposar i que estar en una situació realment crítica, i no acabem d’entendre com es que aquesta qüestió no té més incidència, mes ressò, quan en realitat es tracta d’un corralito en tota regla, i hi ha famílies pràcticament a la ruïna... 23 mil milions d’euros retinguts per les entitats financeres ¡¡¡.

Suposem que estem acostumats a patir, a callar, o potser el dia que ens decidim a aixecar la veu, ho farem malament i de forma desproporcionada.

I tu, que en penses? 


Felipe Laborda
Assessor Financer
GAG de Vilanova

Josep M. Vàzquez 
Advocat
Assessors Vazquez & Barea