Qui es quedarà la custòdia dels nens?

Des que va ésser d’aplicació aquesta llei, l’he llegit, estudiat i pensat com a Jurista, però sobretot com a pare. La idea de que un Jutge en una situació de crisi de parella tingués la possibilitat d’establir-me, respecte dels meus fills, com un trist pare visitador en caps de setmana alterns, em resultava esperpèntica; nogensmenys, al 2009, un 84% de les custòdies varen ser atorgades a les mares, un 86% al 2008.

A l’escenari que se’ns plantejava fins ara era la mare qui es quedava al pis amb el nen, cobrava una pensió d’aliments, en alguns casos també una pensió compensatòria (si hi havia una diferència substancial en el sou respecte de la seva parella), l’ import de les pensions era difús i, en el cas de que el pis on vivien fos en copropietat, el pagament d’una meitat li venia assegurat; vivenda que en molts casos, a més, era al poc temps gaudida també per la seva nova parella... Aquesta situació es perllongava, no fins la majoria d’edat dels menors, sinó fins que aquests fossin independents econòmicament...

Davant d’aquesta tessitura, recordo el comentari (certament masclista) d’un client resignat, que al rebre la Sentència em va “espetegar”: las mujeres son como los huracanes, cuando llegan son cálidas y húmedas, y cuando se van, te dejan sin nada.

Amb aquest panorama, fer d’advocat de l’home resultava ser una dura i penosa tasca, i sempre s’havia d’afrontar com un gran repte. La lluita del lletrat estava a la quantia de la pensió a pagar, a la venda de l’immoble amb anterioritat a la independència econòmica del menor, o que no hi hagués pensió compensatòria, etc. Però la renuncia a tenir cura dels fills era quasi immediata.

Era molt complicat mirar de trobar l’estabilitat dels nens en un ambient de confrontació on uns volien refer la seva vida, i als altres se’ls arraconava econòmicament, sobretot, si aquests últims només podien relacionar-se amb els seus fills de 4 a 6 dies al mes...

La dinàmica de vencedors i vençuts res bo aportava als pares, i els fills es convertien assíduament en els protagonistes, i víctimes d’una oberta i “sagnant” guerra aliena.

L’evolució de la nostra societat i el coneixement públic de molts casos legals però injustos, ha fet que a l’ Estat espanyol s’estiguin aprovant lleis que donen un gir copernicà a la situació i que, com a denominador comú, tenen l’establiment de la custòdia dels menors com a model de guarda preferent: al maig del 2010 a l’ Aragó, al novembre del mateix any al País Basc, i a l’Abril del 2011 a València i a Navarra.

I, quin és el model català?

Ja amb anterioritat a la promulgació de la Llei, el nostre Tribunal Superior de Justícia va assenyalar que la custòdia compartida podia englobar situacions diferents de convivència: partida, repartida, rotativa, alterna, conjunta (STSJC 31.07.2009).

Hi ha la idea equivocada de que a Catalunya s’ha establert la guarda compartida, quan en realitat el que s’ha establert és la tendència a potenciar la co responsabilitat parental. Es busca que els fills puguin gaudir de la presència d’ambdós progenitors, que s’evitin els sentiments negatius dels menors, que es fomenti una actitud més oberta dels nens per a que no tinguin sentiments de pèrdua, que no es qüestioni la idoneïtat de cap dels pares, que s’evitin dinàmiques de dependència, i que es busqui la solució dels conflictes a través dels serveis de mediació familiar.

Això no s’ha de confondre amb la guarda compartida, ja que la llei catalana, molt més subtil que les del seu entorn, rebutja l’automatisme i busca l’anàlisi del cas concret, i sigui quina sigui la guarda establerta, que tots dos progenitors participin a la quotidianitat del seus fills, s’impliquin, i es responsabilitzin de l’educació íntegra. Es prima en definitiva, la qualitat sobre la quantitat.

Anar a la custòdia compartida com a forma preferent i automàtica d’atribució de la guarda, tal com s’està fent a altres Comunitats, suposa discriminar de nou negativament, aquesta vegada a la dona, i obrir el camí a moltes sol•licituds interessades, tenint únicament com a interès el no pagar pensions, i no el benestar i l’estabilitat dels menors.

La teoria està molt bé, ara toca posar-ho en pràctica i que aquest sistema es pugui articular a través de la participació al procés de treballadors socials, psicòlegs, mediadors, i altres professionals que en interès del menor, puguin ajudar a establir la millor guarda per a cada cas concret.

Jo penso que, sigui quina sigui la solució, davant la difícil situació de decidir com articular la “nova” vida dels fills, el millor exercici és el de la pròpia responsabilitat, reclamant la seva major companyia, però també reconeixent que potser els hi resulta més beneficiós que pugui estar més temps amb l’altre progenitor...

I tu, que en penses?

Josep M. Vàzquez
Advocat