Casar-se sense voler

Durant els meus anys d’estudi, un vell professor de Dret Civil aconsellava irònicament als seus alumnes que, si estaven compartint pis amb cap altre estudiant durant la carrera, tinguessin la precaució de fingir una discussió i marxar de casa fent suficient enrenou per a que els veïns el veiessin sortir amb les maletes i pensessin que s’estava produint una “ruptura”.

Aquest irònic consell volia servir d’exemple a l’hora de determinar la forma en la que es constituïa una unió estable de Parella. Segons el recentment aprovat Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, les formes per a considerar l’existència d’una parella estable (amb els drets i obligacions que es diran), són tres:

1. Si els convivents així ho manifesten en escriptura pública.
2. Si durant la convivència, la parella té un fill en comú.
3. Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.

Tenint en compte que a les dues primeres podem trobar arguments prou convincents per a defensar l’existència d’una parella de fet, amb les seves conseqüències jurídiques (bé sigui per la pròpia voluntat de les dues parts o l’existència de descendència comuna, a qui s’ha de protegir), la tercera provoca problemes en aquelles persones que han decidit, lliurement, que no els uneixi més relació que l’estrictament sentimental, i que no volen tenir drets i obligacions de caràcter econòmic entre ells. Des de l’aprovació de la citada llei al 1998, a Catalunya no existeix una situació de convivència purament sentimental amb la parella sense efectes jurídics.

Vagi per endavant que la convivència ininterrompuda de dos anys ho ha de ser en concepte de parella (per tant, el consell del vell professor estava tendenciosament equivocat). No adquireixen la condició de parella estable, per posar dos exemples, dos amics que comparteixen pis per una qüestió d’estalvi, ni un assistent o infermer i la persona gran amb qui conviu per a assistir-la.

Tot i això, les situacions problemàtiques que planteja aquesta normativa són moltes. Imaginem una parella formada per dues persones divorciades, que decideixen compartir vivenda, però que no s’han plantejat mai que entre ells hi hagi cap dret hereditari o que, en cas de ruptura de la parella, no vulguin tenir cap obligació l’un amb l’altre. Doncs bé, aquesta situació, sota la normativa actual, no es pot donar. Passats dos anys de convivència, la parella es converteix en “estable” i passa a regir-se per unes regles semblants (pràcticament anàlogues, fins i tot) al matrimoni. S’han casat sense voler.

I quins són els drets i obligacions que sorgeixen entre els dos membres de la parella, al convertir-se en estable? En tenim de dos tipus:

1. Successoris. Si un dels membres de la parella mor, l’altre podrà exercir els seus drets a l’herència, que seran molt diversos depenent de la situació concreta en que es trobi el causant (el veïnatge civil, l’existència de testament, existència de fills –comuns o no-, etc.).

2. Drets i Obligacions per causa de l’extinció de la parella estable. La normativa preveu el que s’ha de fer amb l’ús de l’habitatge familiar, compensacions econòmiques per raó de treball –pensió compensatòria-, possibles pensions d’aliments, etc. I si la parella té fills comuns, la situació es complica exponencialment... Pràcticament igual a un matrimoni.

Per tant, com a conclusió, podem extreure que qualsevol parella, abans de decidir compartir la seva vida sota un mateix sostre, s’hauria d’informar de quins drets i quines obligacions estan assumint amb aquesta decisió. Una llei que pretenia defensar els interessos de la gent per a que no quedessin en situació de desemparament, ha provocat a la pràctica una situació d’injustícia i de lligams no volguts per gran part de les parelles afectades.

Potser caldria plantejar-se si el legislador ha d’influir tant en la vida de les persones mitjançant aquest tipus de disposicions imperatives o si, pel contrari, hauria de defensar la llibertat personal per a escollir el modus vivendi de cadascú, deixant que cada persona visqués la seva vida de la forma que vulgui i assumint les conseqüències dels seus propis actes.

Fermín Ortega

Advocat