Una generació perduda per a la democràcia?

Camí de Síndria he contemplat, meravellat, com amb la nacionalització de Bànkia l’estat espanyol es mostrava, en pilota picada, com una còpia provinciana de la tangentopolis italiana dels anys 90. L’ensorrament de Bànkia ha estat un fenomen d’una tal magnitud i ha enfangat tants membres de l’alta política i administració de l’estat que la fetor s’ha fet insuportable. Les misèries provincianes de les caixes que han anat fent fallida, les catalanes entre elles, encara es van poder tapar i les administracions i polítics implicats van sortir d’escena amb la discreció pròpia dels actors de segona fila (amb indemnitzacions de primera, però). La implicació dels grans partits espanyols abans, durant i després del naixement de Bànkia, en clara conxorxa amb grans grups empresarials i administracions municipals i autonòmiques ha quedat tan en evidència que el públic ja no sap que dir. La sortida a borsa de Bànkia i la seva publicitat de beneficis encara no fa tres setmanes semblarien gags d’ una obra pòstuma dels germans Marx si no fos pels efectes que han tingut sobre els dipositaris i, en diferit, sobre tota la societat.

La credibilitat del sistema polític i social ha tocat fons. Fins i tot les generacions que van conèixer el franquisme i les criades a la transició, com jo mateix, tenim problemes per posar en valor el sistema democràtic actual davant dels escèptics radicals. Tots sempre hem sabut que un cert grau de corrupció i de corruptela és inevitable en qualsevol sistema. Tots érem conscients que el sistema democràtic no podria mai contrarestar del tot les desigualtats i fins i tot les injustícies de les que poden beneficiar-se les persones o les classes més poderoses. Però tot i això, tots volíem creure que el sistema enfilava un camí de perfeccionament democràtic, per definició inacabable, que anava establint un joc de contrapesos legals i ideològics que protegien les majories socials sense poder directe dels excessos dels qui ostentaven un poder efectiu. En aquest procés, era imprescindible un marge ampli de confiança en les classes dirigents i en les institucions claus del sistema. Durant molts anys, les institucions i els seus responsables han gaudit d’una protecció davant la crítica només justificable per la voluntat de consolidar el sistema democràtic espanyol. Ara sembla que en comptes d’utilitzar aquesta confiança per a l’objectiu desitjat, alguns l’han interpretada com una carta blanca per a portar a terme el bastiment d’entramats polítics, administratius i econòmics situats molt al marge del propi d’una societat democràtica madura. A la politització insuportable de la judicatura i la judicialització de la política fins a graus insuportables (ambdues relacionades), ha seguit la pèrdua absoluta de credibilitat del sistema econòmic i les institucions reguladores. Si la cacera del rei va amenaçar d’obrir la veda a la monarquia, la nacionalització de Bànkia i tota la informació associada ha aixecat el tabú al voltant de temes irresolts des de la transició: el finançament dels partits, la separació de poders, la gestió partidista del diner públic, el clientelisme econòmic i polític de les diverses administracions, els vasos comunicants entre els grans grups empresarials i l’alta administració de l’estat, el finançament de l’estat i les seves administracions... És evident que vint anys de creixement continuat ens havien fet una societat condescendent amb les males praxis de les administracions i les institucions i que cinc anys de crisis han deixat sortir fora el Robespierre que portem dins: no sé què fa més por.

Està clar que amb la crisi hem perdut els diners i, també, la innocència política més o menys buscada. A una certa edat,contextos com els descrits desperten indignació i ens empenyen a un grau més gran d’escepticisme. Em pregunto, però, que serà de la generació que s’està criant enmig d’aquest daltabaix moral i econòmic. Quan parlo amb la gent, molts opinen, mirant moviments com el 15 M, que aquesta generació serà més crítica i exigirà una renovació democràtica de la societat actual. A mi em preocupa que sigui una generació perduda per a la democràcia, una generació que, quan vegi frustrat el seu desig d’una democràcia més pura i es vegi obligada a replantejar-se estàndards de benestar fins ara intocables, s’aboqui al nihilisme que precedeix tots els populismes. Tant de bo m’equivoqui i les classes dirigents recordin a temps que la democràcia no és només, ni essencialment, un sistema d’elecció de governs. El que omple de valor afegit l’acte d’anar a votar és que aquest es produeixi en una societat democràticament madura. La democràcia és,sobretot, un sistema de valors, una forma d’organització social, una mirada sobre un mateix i sobre els altres que s’obliga permanentment a recordar uns pilars essencials com la recerca de la justícia i la igualtat d’oportunitats i de drets,la racionalitat de l’acció política, la defensa de la dignitat humana, la defensa de les llibertats essencials, la protecció de les minories, la transparència, la participació, el govern del poble i per al poble… És responsabilitat dels nostres dirigents promoure aquests valors amb les seves paraules, però, sobretot, amb les seves actituds. Si la desconfiança en els lideratges converteix el sistema en un constructe artificial i opressor, correm el risc que la lluita i la crítica contra el sistema acabi convertint-se en una revolta contra els valors de la democràcia liberal que l’han sustentat, en el marc teòric, des del segle XVIII. I això no és el primer cop que passa a Europa.