La carmanyola deconstruïda

La crisi econòmica, madurada pacientment durant vuit anys, ja la tenim ben instal•lada en totes les capes de la societat. Un exemple: alguns que abans volíem una escola privada per als nostres infants, ara hem hagut de canviar a la a la pública discretament ('ens va millor el barri, la tenim més a prop…') o escridassant ('pel que ens costava, tampoc té tan bon nivell…').

Ara doncs, que ja estem amb l'aigua al coll, hauríem de començar a pensar quines són les conseqüències educatives reals d'aquesta crisi per als nostres fills i filles, i que quan apareixen iniciatives en el camp de l’ensenyament no sempre es calibren pedagògicament aquestes conseqüències -els qui de debò mouen el món sí que calibren bé, no ho dubteu-. El que se'ns ven com una mena de solució fantàstica per als nostres problemes en realitat  té més a veure amb aquella boira que acompanya els vampirs abans de fer la mossegada que no pas amb solucions educatives pensades per durar i per millorar. Vull reflexionar aquí sobre una d’aquestes conseqüències de la qual no en parla ningú.

“Que no en parla ningú, Mònica…? Tothom parla sobre la carmanyola!” Tenim articles per parar un tren. Escrius carmanyola i apareixen pros, contres, receptes, models... En fi tot un món carmanyolesc. Potser sí que també s'ha parlat sobre les conseqüències, és veritat: quin tipus d'alimentació, responsabilitat dels alumnes, neveres, etc. Tanmateix, tot això -fixeu-vos en aquesta primera boira vampiresca- són conseqüències a curt termini. Pocs analistes educatius parlen de les conseqüencies que té la carmanyola a llarg termini, quan hauria de ser prioritari: a Catalunya el període d’ensenyament obligatori dura deu anys! Aquesta és una de les estrelles de la boira vampiresca educativa en tots els àmbits: parlem de les conseqüències d'un ara quan en realitat hauríem de pensar en un demà força llarg.

Segona boira: en el tema de la carmanyola no es parla mai d'educació. Es parla sobre salut, hàbits alimentaris, economia... però, d'educació, mai. I aquí em mullo: és bo menjar coses que t'han preparat altres persones que no són la teva família des de ben petits; és bo veure tothom menjar el mateix; pots compartir més menjant el mateix que donant una mica del teu menjar al veí... En definitiva, que qualsevol infant hauria -ni que sigui alguns anys- de passar per un menjador escolar, on es mengi de tot i tothom tingui al plat el mateix d’una manera igualitària, sigui més bo gastronòmicament o més dolent… Fins i tot compartir un menjar dolent –en clau infantil, podrien ser, per exemple, les famoses bledes- pot ser una experiència positiva per a la persona... Per descomptat, també és bo i bonic que els avis o la tieta et preparin el dinar... però la decisió mai hauria de ser per motius econòmics. Aristòtil ja deia que les persones són lliures quan tenen les necessitats econòmiques i socials resoltes. Nosaltres, estem prenent decisions per la pela, ergo, no som lliures. Sobretot, ens convé honestedat amb nosaltres mateixos i transparència per poder explicar bé als nostres nens i nenes –que són el nostre futur- qui són els Vampirs i quines argúcies fan servir, encara que només poguem fer això, explicar-ho.

www.frequencies.cat/