Recuperem el luxe de sentir-se gran amb el patrimoni

Particularment ens agradava molt visitar Can Papiol, i les explicacions del “senyor del museu” (el concepte “guia” no havia arribat encara a les nostres contrades). Tindríem entre 10 i 12 anys i ens encantava escoltar-lo descrivint i ensenyant l'entrada als passadissos secrets  que recorren la Vilanova subterrània,  la banyera de caoba, també ens deia que hi havia una biblioteca (encara que no ens l'ensenyava), les rajoles de la cuina totes pintades a mà i totes molt lleugerament diferents... en fi, tot un món el Museu Romàntic Can Papiol. Hi anàvem tan sovint que el senyor ja ens coneixia i ens mirava amb complicitat com dient...ara ve aquella explicació que ja se saben. I nosaltres èrem felices. Potser les explicacions no eren del tot canòniques als nostres ulls d’ara, però a mi m’han fet entendre millor per exemple, les explicacions de J. G. Fraser a “La Branca Daurada”.

Un altre dels museus que ens agradava més era el de la carpa Juanita (com nosaltres coneixíem el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués), amb la seva col·lecció de signatures (hi havia persones que en col·leccionaven!) i totes les rareses i detalls. Aquells relats de vides marineres explicades amb fervor i devoció pel Sr. Roig. Aquell bon home que havia ensinistrat una carpa….

També el Museu Víctor Balaguer amb aquella biblioteca que sempre recordo tancada (un dels primers treballs que vaig fer a la facultat vaig voler que fos amb el fons de la biblioteca, per treure'm el cuquet) i els samurais, els objectes d'ivori, i el quadre del Greco…

...Ens sentíem grans, molt grans, anant als museus soles i molt segures de nosaltres mateixes i  contentes. Ens explicaven i vèiem històries maravelloses, plenes de secrets i de misteri. Ningú s'oposava a que fóssim allí enmig d'altres desconeguts, ben dignes.

Els nostres museus han significat sempre per a mi un lloc de recolliment i de reflexió. Són llocs meravellosos i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Una de les últimes visites us haig de dir que va ser diferent, acompanyava al Museu Víctor Balaguer als meus companys mestres de la  XEAUC (Xarxa d’Escoles Associades a la Unesco de Catalunya).

Després de l’estada al museu i de la magnífica conferència que més tard ens va regalar al pòsit Romà Escalas, a l’hora de dinar comentavèm amb el nostre coordinador que tothom s'havia sorprès d'un museu que ells desconeixien i que compta amb una quantitat i qualitat d’obres ingent.

De sobte em vaig adonar que estava explicant a la sobretaula que el meu primer contacte amb els museus va ser amb obres de primera categoria, amb gent amable que ens tractava com si fóssim grans sense ser-ho, amb espais de misteri i alhora càlids... i llavors vaig comprendre com en una il·luminació, perquè noms com ara Rubens, Casas, Mir, Greco etc. han format part de la meva vida i de la meva història. I això no és habitual en una capital de comarca. La mirada dels meus companys de la XEAUC m'ho confirma (“a quaranta kilòmetres de Barcelona tenim aquesta meravella”, em diuen).

Quina sort de conèixer cultura i patrimoni que hem tingut, i seguim tenint i  espero que tindrem. També és bo que ara els guies sàpiguen la delicadesa que van mostrar els antics guies o conserges o gent per a tot, que feien que un petit se sentís gran, elegant i refinat. És com quan vas al Liceu i trepitges aquella catifa roja espessa on sembla que desapareguin els peus i després vas al tocador i et trobes un pot gegant amb un número cinc, cortesia d’una tal Casa Chanel.