Deixem que la vida entri a l'aula

Les imatges dels camps de refugiats nevats, amb la gent fent cues a la intempèrie per menjar o dutxant-se sota zero, han vingut a sumar-se a les de les barques creuant el Mediterrani o les dels morts arrossegats per les onades fins a les nostres platges. Estem vivint un fracàs de la humanitat, un desastre d’unes proporcions que a Europa no havíem patit des de la Segona Guerra Mundial. La crisi de les persones refugiades ens interpel·la cada dia i no hauria de deixar-nos freds mentre anem passant el dit amunt i avall per les pantalles. Al meu parer, tothom hauria d'empatitzar, reflexionar i mobilitzar-se, però els que menys podem justificar-nos davant de la insensibilitat som els que exercim com a educadors: tenim a les nostres mans la possibilitat d'obrir una finestra a la paret de l'aula que deixi entrar les llums i les ombres de la vida real. Allò que fem dins de les escoles i instituts ha de tenir un vincle amb el món exterior per tal que l'aprenentatge sigui significatiu: quan aquest món exterior està sacsejat per un catàstrofe enorme, és una frivolitat i una irresponsabilitat mirar cap a una altra banda i seguir amb els nostres temaris i programacions i currículums… Hauríem de sentir-nos obligats a introduir el tema a la classe i a tractar-lo amb els nostres alumnes.

“No tinc temps, si amb prou feines puc acabar el temari que entra a la selectivitat...”, “Jo sóc profe d'una matèria instrumental que no té res a veure amb això...”, “Que ho parlin a tutoria, que la tutora és molt maca i ho sabrà enfocar bé...”. És habitual trobar docents angoixats per la síndrome del “temari inacabable”, també coneguda com “correm per acabar el llibre i el que no puguem fer a classe entra igual a exàmen”. Aquests temaris inversemblants i inabastables que s’arrosseguen generació rere generació necessiten un replantejament de fons: ja fa anys que tant la pedagogia com la legislació educativa ens parla que no hauríem de centrar-nos en fer empollar informacions i fer-les vomitar en examens, però malgrat que sobre el paper això queda esplèndid, el professorat “de tota la vida” es resisteix al canvi i el nou professorat treballa carregat de dubtes per les inèrcies del centre on exerceix.

Em direu que hi ha magnífics professors i professores que han superat aquests llasts i exerceixen un mestratge brillant i motivador: és ben cert, però no estic segur que representin una majoria. Hauríem de ser una mica més valents i imaginatius, atrevir-nos a gaudir d'una veritable “llibertat de càtedra” i assumir que, si cal, podem deixar de banda per algunes hores les equacions o els complements circumstancials i mostrar-nos davant de l'alumnat com a persones sensibles, responsables socialment i implicades amb el món en què vivim. Forma part de la nostra feina. No hi ha cap coneixement, per molt pedigrí cultural que tingui o per molt utilitari i instrumental que sigui, més valuós que fomentar l'empatia i el respecte, impulsar la reflexió i desenvolupar el sentit crític.

En definitiva, tinguem clar que encarar el drama dels refugiats i portar-lo a les nostres classes és una oportunitat excel·lent per aprendre i per créixer com a persones. I, com sempre, aquest aprenentatge i aquest creixement serà tant de l'alumnat com dels docents, transformats tots per aquesta barbàrie colpidora. Aturem els temaris i deixem que la vida entri a l'aula.