El deure és el deure

Potser, en el camí entre la feina i la llar ja hem encetat els plaers ociosos de passar per la piscina o el gimnàs, o hem quedat per fer un vi o una copa de cava... Hem assolit aquell estadi professional desitjat en què les preocupacions es queden entre les quatre parets de l’oficina quan és l’hora de plegar. Ho diem amb satisfacció, quan brindem amb els amics en aquestes converses a peu dret amb una copa a la mà: “…jo, és que després de les vuit hores que estic currant, desconnecto i mai m’enduc la feina a casa…”.

Els nostres infants i joves, quan ja han complert amb una estressant jornada lectiva que els exigeix concentració hora rere hora, arriben a casa, descarreguen la pesada motxilla, obren l’atapeïda agenda escolar i es veuen abocats a la ingrata activitat dels “deures”. Mestres i professors seguim encomanant aquest esforç extra amb l’argument que ajuda a fixar els coneixements adquirits i potencia hàbits com ara el treball constant o la regularitat en l’estudi. Però, en la realitat, són activitats poc adaptades a les necessitats de cadascú, tasques avorrides i excessives que predisposen la majoria d’alumnes contra l’escola i el sistema educatiu. Hi ha dies que els qui tenen més dificultats acadèmiques poden estar-se dues hores davant d’aquelles llibretes o fitxes. Alguns, amb sort, rebran el suport de mares, pares, cangurs o acadèmies de repàs: els que no, encara patiran més desigualtat quan, l’endemà, la feina que no han fet o han solucionat maldestrament es convertirà en punts negatius i “partes”. ¿Cal, aquesta condemna diària que resta temps per jugar, per a les activitats extraescolars o per a l’oci familiar?