La difícil coherència

Quan els adults caiem en una incoherència d'aquestes davant d'un infant, què és el que el nen o la nena interpreta? Doncs entén evidentment que el model a seguir és el que fem, no el que diem per ben argumentat que li amanim.

Us explico un parell d'anècdotes, de les més divertides que m'han passat en contextos educatius. Dic que les trobo divertides perquè per sí mateixes no va provocar res de gravetat a les persones implicades, encara que és cert que ambdues diuen molt de l'entorn, potser massa. Resulta que, en un moment de confidència, un pare em diu que està preocupat perquè la seva filla de quatre anys és poc “femenina”: no li agraden els collarets ni les arracades, prefereix els pantalons als vestits... Me n'explica moltes. Un altre dia, aquest pare preocupadíssim va a comprar uns pantalons per a la seva filla -sense ella- i me'ls ensenya. Si hi ha una definició de pantalons poc femenins, són aquets, sens dubte: blau marí, sense cap gràcia. No puc evitar que se m'escapi el riure i abans que jo li digui res, ell ja em salta: li quedaran molt bé, oi? Són molt macos! I ho diu seriosament, que li queden molt macos. Avui, la nena té quinze anys i segueix sense ni un vestit a l'armari.

Abans de “criticar” aquest pare per voler que la seva filla sigui “femenina” -al capdavall, tothom té la seva ideologia i les paraules cada cop s'utilitzen més incorrectament-, us presento l'altre exemple contraposat, on una mare actua amb noblesa i decisió. Ella és una dona a qui li agraden les sabates còmodes de colors, resistents i amb cordons, els pantalons texans i les camises de quadres, les pulseres i els collarets fets de fusta i de colors, tot de comerç just, ecològic, sostenible i artesanal. Què li agrada a la filla? El plàstic, les multinacionals i la roba de les estrelles infantils dels canals de televisió americans. I què fa la mare? La mare li compra la roba seguint els gustos de la nena però, el més important de tot, li fa saber que a ella li agrada més una altre estil però respecta el seu criteri. Ara és una noia de tretze anys que vesteix variat i amb gust personal.

El pare del primer exemple vol una cosa i en transmet una altra. La mare del segon exemple vol una cosa, expressa la seva opinió, i el criteri de la nena va madurant veient diferents opcions i aprenent a respectar-les. No és una incoherència demostrar que discrepem i que respectem aquesta discrepància. Pares, mares, fills, filles podem tenir una opinió diferent, de fet és molt important, amb infants que són molt petits, que aprenguin que les persones tenim opinions diverses sobre les coses.

Potser pensareu que exposar-vos aquestes anècdotes sobre el vestir per extrapolar-ho a l'educació de la diferència és una frivolitat. Si voleu parlem de les persones que diuen que no volen que els seus fills siguin racistes i que elles no ho són pas, però mai conviden a la festa d'aniversari el company de classe pobre o “moro”. No seria tant frívol, oi?

Mònica Planas
Escola de Música Freqüències