Som o estem als llocs?

Els catalans del segle xxi som una mica desgraciats —en el bon sentit de la paraula— perquè sovint no sabem si som o estem als llocs. És a dir, no sabem si és correcte de dir:

- Ei, paio, on ets?
o

- Ei, paio, on estàs?

En realitat és gravíssim. Com pot ser que una societat no sàpiga quin és el verb correcte que anuncia la presència de les coses —o persones— als llocs? Segur que les llengües que tenen estatus normals no tenen problemes d’aquesta mena.

Efectivament, doncs, el que estic dient és que de les dues frases de dalt n’hi ha una que és correcta i una que no.

Ho explicaré, resumit, perquè en realitat és molt senzill. Probablement si a tots ens ho haguessin explicat bé, ara l’ús majoritari seria el correcte.

Entrem-hi, doncs. Primer cal que fem la distinció entre persones i coses; en lingüística es fan servir els termes éssers animats (persones) i éssers inanimats (coses).

Els éssers inanimats són als llocs, i sempre és així —veieu com n’és, de fàcil.

- La taula és al menjador; la poma és al cistell; el quadre és a la paret; el cotxe és a l’aparcament.

Els éssers animats, entre els quals ens hem de comptar quan parlem de nosaltres mateixos, poden ser o poden estar als llocs. Depèn. Quan es tracta d’un moment puntual en què no importa ni el passat ni el futur sinó merament l’instant present actual, les persones són als llocs. Ara bé, quan al lloc merament físic s’hi ajunta el concepte de duració temporal, d’una estada més o menys prolongada en el lloc, les persones són als llocs, igual que abans, però també poden estar als llocs.

- On ets, Joan?; ahir a les dues era al davant de l’escola; ara mateix són a Girona (no hi ha l’element de duració temporal).
- Vaig estar [vaig ser] tota la tarda a casa; estaré [seré] tot el mes a Barcelona (hi ha l’element de duració temporal).

Si l’element de duració temporal no és explícit —no està escrit—, llavors es desprendrà de l’ús que fem del verb ser / estar:

- Estic al carrer Indústria (hi estic vivint).
- Sóc al carrer Indústria (hi sóc ara mateix, sense element de duració temporal).

Per fer aquesta última funció, com que ens falta l’element específic explícit que ens indica la duració del temps, el verb estar sol transformar-se en estar-se, justament per marcar aquesta funció i no deixar peu a les ambigüitats. La llengua és molt llesta.

- M’estic al carrer Indústria (hi estic vivint; ara queda molt més clar el sentit temporal).
- M’estic a una petita pensió vora el mar.
-  Dimecres m’estic de 3 a 7 al despatx (també es pot compaginar amb l’element explícit de duració).

Espero que us ho hagi aclarit una mica.