Ja som 10 milions!

Aquests dies estem sentint tots molt la gran xifra! Diu que ja som 10 milions de persones que sabem parlar català. Visca, visca, som els millors! Ara que ja hem decidit que els catalans som refotudament inigualables i que la nostra llengua és la llengua més bella de totes les llengües que es fan i es desfan, ja podem parlar d’altres coses.

Ep! Un moment! No marxeu. Ara que ja ha passat l’eufòria per la súper xifra, cal que ens parem a pensar-hi una mica. Dic jo, de què serveix una llengua que saben parlar 1.000 milions de persones si la gent no la fa servir? D’entrada direu, de ben poc. Em penso que els més vius ja us haureu adonat d’on vull anar a parar... Doncs imagina’t una llengua que saben parlar 10 milions de persones, i no la fan servir. Entenc que encara serveix de menys, no?

Ara direu: no! nosaltres sí que la fem servir! Bé, no ho nego, però... amb qui? La majoria dels catalanoparlants només parlem en català amb la gent que sabem que també són catalanoparlants; la qual cosa fa que la llengua quedi de mica en mica arraconada al cantó de les coses genuïnes, tradicionals, boniques i folklòriques...

De totes maneres, avui volia fer una reflexió molt concreta. Ja reprendrem el tema de l’ús general del català un altre moment. Ara us vull explicar una situació molt gràfica que s’està reproduint en algunes zones del país.

Som-hi. La Bartomeva i l’Hermenegild són una parella jove de Barcelona. Es van conèixer, com tants altres joves, a la discoteca. A casa, tots dos parlen català amb els pares però a l’institut van adoptar el castellà com a llengua d’ús social, perquè és la que tothom parlava. A la discoteca es van conèixer parlant en castellà i esclar, ara diuen que els és impossible de canviar la llengua perquè clar, tota la vida ho han fet així i bla bla bla... Dic jo: i com collons volien conèixe’s en català si no el parlaven amb ningú? Bé, seguim. Ara la parella tindrà un fill, i han decidit que li parlaran en català —perquè és el millor per al futur de la criatura, perquè és la seva llengua materna, per tot de raons. Aquesta criatura tindrà el català com a llengua materna, cosa que està molt bé per al futur de la llengua —el dia que el català no passi de pares/mares a fills és quan desapareixerà definitivament. Però aquesta criatura, quan arribi a l’institut haurà après que el català és la llengua que es parla amb la família, però que a fora de la família normalment no serveix —és el que fan els pares. Crearà la seva colla en castellà i coneixerà la seva parella en castellà. Parlarà als fills en català, però el castellà serà la seva llengua de comunicació, i la dels seus fills. Fins que els néts decideixin que no serveix per a res parlar català als seus fills. I aquí s’acabarà la història.

El que vull dir amb tot això és que és molt bonic que el català sigui una llengua intergeneracional important a Catalunya, però que no ho és tot. Hem d’ensenyar als nostres fills a parlar català amb tothom si volem «reconquerir» el carrer. Cal que els infants d’aquest país tinguin clar que parlar en català amb la gent que parla en castellà no és una falta d’educació —potser estem fent un favor a aquesta persona, així el podrà practicar amb algú.

Però esclar, és molt més fàcil enriure’s d’aquell paio que no sap dir la neutra i passar-nos al castellà perquè clar, és que no en sap.

No fem cap bé, així. Ni al català ni a l’altra persona.

No vull fer el típic discurs catastrofista. L’únic que vull dir és: catalanoparlants, collons, sortim al carrer i parlem en català amb tothom! I ho podem fer perquè la bona notícia de l’enquesta aquesta que ha sortit és que l’entén el 95 % de la població. O sigui que no hi ha excuses.