Afanya't, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!

Coneixeu la paraula cuitar? Us sona? Segurament que a molts sí, no?

Per què dic això? M’explicaré. Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre; sempre en tinc algun entre mans. Aquest llibre està escrit en un català força peculiar —bé, siguem francs, és una traducció—, és dels anys 80. Què li passa? Doncs que fa unes coses avui en dia inconcebibles: barreja unes expressions completament en desús o molt cultes amb expressions clamorosament incorrectes. No el critico. Eren temps molt delicats i complicats per a la llengua catalana i hi havia molt bona voluntat però una tradició feble.

En realitat això no tindria cap mena d’interès si no fos perquè gràcies a aquest llibre ha despertat en mi la meravellosa paraula de què us parlo: cuitar. Hi surt molt sovint.

Cuitar significa ‘afanyar-se’ o ‘fer afanyar algú o alguna casa’. En castellà en diuen apresurarse o apresurar.

Em penso que en aquest cas ni els més grans no n’han viscut un ús corrent —almenys per aquí al Penedès, que jo sàpiga. Això significa que estem davant d’una paraula en desús que ha «mort» per causes naturals, sense influència de les llengües invasores. Almenys això penso i vull pensar. Podríem considerar-ho trist, però és llei de vida i no ens hi hem de fer mala sang; les paraules també neixen, es transformen i moren, i que intentéssim de ressuscitar-la seria contraproduent per a la llengua. No em mal interpreteu, no estic contradient l’argument de l’article en què deia que seria millor fer renéixer la paraula pròpia en desús per fer desaparèixer el castellanisme. Hi ha dues grans diferències: en l’altre cas, la paraula pròpia no és pas morta, és molt viva en molts parlants; en l’altre cas, la paraula en desús s’ha substituït per una paraula estrangera, en aquest cas no —afanyar-se.

De totes maneres, la llengua no és tan cruel i ens ha deixat un petit regalet —de fet dos, o millor dit, tres— en forma de fòssils lingüístics —expressions fossilitzades de molt antic que arriben als nostres dies amb la mateixa forma que segles enrere. Són les dues expressions paral·leles a corre-cuita i a cuita-corrents que segur que sí que heu sentit més d’una vegada; i també el nom del joc popular cuit i amagar —també fet i amagar.

De vegades està bé repescar alguna paraula oblidada que havien fet servir els nostres avantpassats molt abans que nosaltres nasquéssim per recordar-la encara que sigui només durant uns segons. És bonic pensar que potser fa 500 anys hi havia dues persones al mateix lloc on ets tu ara i que van dir:

- Cuita, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!