Semàfors a la vendrellenca

El difícil  món de les cruïlles viàries és un dels temes que aporta més comentaris i queixes dins l’àmbit de la mobilitat urbana on tots hi estem implicats. Cadascú ho pot veure des de diferents punts de vista. No és el mateix un vianant carregat amb un carret de la compra que un conductor dins el seu vehicle que arriba tard a la feina. A vegades ens costa creure que una persona sigui capaç de comprendre els canvis de perfil que se succeeixen en una mateix usuari segons el personatge que ocupes en l’escena.

Un dels punts calents de la circulació del terme municipal del Vendrell en aquestes dates estiuenques són els semàfors que hi ha a la cruïlla entre Av. Generalitat i Parlament de Catalunya, tot just abans de passar el pont de la Renfe de Coma-ruga. Quan el volum de trànsit és molt alt aquests es desconnecten. Per consegüent quan la cosa minva doncs tornen a funcionar com si res. Sobre aquesta política de combinar roig i vermell hi ha diferents opcions. Jo sóc dels qui creuen que s’hauria de fer al revés: quan hi ha molta concentració de vehicles haurien d’estar activats per regular la circulació. En el cas de semàfors tancats, els vehicles que s’incorporen per la cruïlla de Parlament de Catalunya han d’esperar una bona estona a poder continuar la seva marxa. En canvi, entre setmana i en altres mesos per allí no hi passa gaire gent, llavors entenc que no cal estar parat com un mussol davant el llum vermell. Potser la millor solució seria una rotonda, però no hi ha gaire espais per infrastructures d’aquestes característiques i per plantar una andròmina al bell mig com trobem a altres parts del municipi ja està bé com està.

Un altres dels punts més interessants que trobem al Vendrell està a la carretera de Valls. Allí tenim un semàfor molt bonic que regula la circulació amb el carrer Santa Anna i el camí dels Molins. L’invent va molt bé pels que vénen pel camí dels Molins, però pels que transiten per la carretera de Valls i troben davant seu un vehicle que vol girar en un carrer adjacent i no es pot moure perquè el carril contrari està ple no els hi fa molta gràcia. Sempre hi ha un bon jan que deixa passar al veure la situació creada. És un d’aquests llocs que a vegades, per la manca d’espai, et trobes impotent davant un semàfor verd i sense poder avançar pel vehicle del davant que no es pot moure..

Els més optimistes demanem que algun dia es puguin coordinar els semàfors de l’Avinguda Baix Penedès. De moment, cadascú va per lliure i no vol saber res ni de l’anterior ni el posterior. Hi ha uns semàfors que funcionen per presència i els altres van segons estan programats en unitats de cruïlla, res a veure amb la propera intersecció vial. A vegades, quan els semàfors s’esgavellen i no hi ha gaire circulació, la veritat és que s’agraeix perquè tot és molt més fluid no cal estar allí com un estaquirot esperant que la llumeta canvií de color quan no hi ha ningú tombant per aquella zona.

Un dels punts que necessita una solució és la cruïlla entre la carretera de Sant Salvador i l’Avinguda Palfuriana. En aquest punt i en moments de molta densitat de trànsit s’organitzen petites cues i en especial pels vehicles de les vies que provenen del Vendrell. Aquí falta alguna actuació per evitar aquesta cita perillosa.

Un dels altres punts divertits del Vendrell són els semàfors que hi ha al final de la Rambla. Trobem en poca distància uns quants semàfors unit a la important cruïlla de carreteres que hi conflueixen. A vegades es produeixen llargues cues perquè la senyalització lluminosa i vertical no poden absorbir el trànsit rodat. Per altra banda, tenim un altre element que cal destacar perquè per allí per diferents motius es concentren molts vianants que es veuen obligats a creuar aquesta cèntrica via vendrellenca convertida en carrer però que encara manté una intensitat molt elevada de vehicles.

Per acabar recordem una de les facetes que s’han perdut de la policia municipal. Un agent regulant la circulació. Ara per ara encara es pot trobar al sortir de les escoles i en moments puntuals. Abans es podia veure molt més a sovint que no pas en l’actualitat que només apareixen en els casos estrictament necessaris. A l’estiu estan molt bé repartint-se el passeig marítim amb el top manta, una història que no acaba mai. Trobo però, que no estaria gens malament que algun en moments i punts claus recuperés aquesta tradició que els més veterans ja tenien assumida com el pa de cada dia.