Dos dias una noche

En semblant tradició i estructura al cinema de Ken Loach, els magnífics germans Dardenne tornen per furgar en la nafra del cinema social. Aquell que tracta d'aprofundir de manera versemblant i realista en les estranyes de la problemàtica de l'ésser humà i del contorn sovint hostil que l'envolta. I ho fan sense aparatositat ni ampul·lositat, apel·lant a la senzillesa i al caire humà d'un ésser que sovint s'enfronta a xacres i problemàtiques de difícil solució en les que massa sovint s'acaba sucumbint.

Càmera en mà i del braç d'aquesta extraordinària actriu que és Marion Cotillard que omple la pantalla de cap a peus, i que ja va ser recompensada al seu dia amb el premi Oscar, els Dardenne ens endinsen en la classe obrera belga per explicar-nos les misèries que poden comportar la supressió d'un lloc de treball en una empresa per a tots els empleats de la mateixa. I per a això no cal ni falses pirotècnies ni tampoc recórrer a diàlegs inversemblants o aparicions espeterrants i surrealistes en pantalla. Només cal mostrar cadascú com és, com seria en la realitat quotidiana i la lògica que es deriva de la mateixa. També com de costum en aquests aclamats directors, el seu cinema és poc complaent poc donat a llagrimogenas escenes i forçats postulats per buscar l'ensorrament emocional de l´ espectador. N´hi ha prou amb una hiperealidad que commou per la seva falta de pretensions, de petulàncies, cinema de pressupost baixíssim, d'inventiva veraç i d'alt compromís social.

Entre tanta vacuïtat i vertigen cinematogràfic s'agraeix que de tant en tant, algú amb sentit artístic, sensibilitat i certa poètica fílmica recordi el cinema en el seu estat més pur, aquell que només pretén comptar, entretenir i fer reflexionar a l'espectador sense trampa ni falsos dircursets . I si a més com en el present cas, es realitza allunyat de qualsevol maniqueisme o presa de partit i adoctrinament, doncs moltíssim millor.

Qualificació : 8/10. 95 m. Bélgica