Com la vida mateixa

El reino, és una d´aquelles pel-lícules que alguns consideraran oportunistes, que res innova o descobreix i al marge de ser veritat, no es pot negar però, que té desgraciada realitat i actualitat.

Més potser encara, quan aquesta bona cinta dirigida per Rodrigo Sorogoyen, és avui més notícia a dos d'octubre de 2018, si la relacionem amb la detenció aquest matí del President de la Diputació de Lleida per presumpte corrupció.

La corrupció de El reino, no està focalitzada en cap partit ni situació concreta, entre d´altres coses per no ser partidista ni estar exposat a querelles, en un país on tothom té molt drets i més aviat sembla que poques obligacions. És únicament, el reflex d'un cas d'apropiació de subvencions que van a butxaques de polítics, que vénen de llarg a la trama i embolica que fa fort, que fan el seu agost particular i és donen la gran vida, tirant de diners, de targetes, i amb totes les comoditats i vicis inimaginables amb els diners de tots.

Antonio de la Torre, possiblement si més no en la meva opinió, el millor actor, al costat de Tosar i algun més, de l'actual cinema espanyol, és que qui porta el pes cabdal al film, del polític corrupte, un personatge que d'ençà que s'inicia el metratge adrenalític amb música sorollosa i inquietat i poques pauses,és dels que ens cauen malament, d'aquells que estarem satisfets quan el detinguin, i és que com tot a la vida, hi ha coses que ens senten millor i altres s'ens ennueguen.

Al costat de ell, i amb aquest xiringuito d'aprofitats malparits que desfilen per aquest exercici cinematogràfic, i hi ha un niu, un entramat de corrupció sovint malgrat tot mal trenada, de personatges de mig pel, en alguns casos de quasi analfabets, però que estan instal·lats en el món omnipresent de la política, en la vessant més podria, i que viuen com rates de la mateixa, cometen un delicte rere un altre, sense escrupols, fins que la impunitat es trenca, el que no resulta tampoc fàcil.

El problema més greu de Manuel, el personatge al film que interpreta de De la Torre, succeïx quan l´intenten encolomar el mort perquè pagui els pecats del partit en solitari i els mengi el "marrón" tot solet, però ell, que era un futur candidat a la presidència de l'Autonomia (no és cita òbviament quina, no sigui es molesti Casado, Rivera o caigui algú més encara de CDC) es nega en rodó, i diu que o pringa tothom o "tira de la manta" que serà el que acabi passant.

Bona pel·lícula de principi a fi, entreté i està magníficament interpretada no ja sols per De la Torre, sinó per Josep Maria Pou, Ana Wagener, Nacho Fresneda i un llarg etc.

No espereu malgrat tot, trobar-vos un film estil americà de dissecció concreta i aprofundida de fets, del fenomen de la corrupció i sí una exposició del tarannà del polític espanyol corrupte, la seva idiosincràsia i la resta de personatges que l´envolten que solen ser bolets putrefactes. En aquest sentit i com no podia ser d´altra manera, l´exposició  és molt espanyola.

Hi trobareu guardies civils, la llibreta d'un altre Bàrcenes, i una desfilada de granujas de medio pelo com diaria Woody Allen, a quin mès lladre i patètic.

En els darrers minuts observem un canvi radical, un gir copernicà en el desenvolupament de la trama, i el que era un film trepidant, neguitós, anguniós sobre polítics perseguits, s'acaba convertint en un thriller per terres andorranes i frontereres, res a envejar a les bones pel·lis americanes del gènere, i a on un s'anadona, que quan fas nosa a un col·lectiu, entenguis partit polític, perquè pots fer molt mal, no és estrany puguis caure per un balcó, per un barranc, patir un infart, quedar rígid sobre un llit, o potser tu mateix et suïcides d'un tret amb una pistola, o una escopeta. No és més que allò, de què quan tens diners, t'has de treure els suposats amics del damunt, i quan no en tens i ets molest, la gent no et vol ni saludar com es reflecteix a El reino.

I per si tot això no fos encara suficient, el quinze minuts finals són impagables, quan en un cara a cara televisiu la gran Ana Pastor de La Sexta, aquí Bárbara Lennie, manté un tour de force espatarrant amb De la Torre, on es demostra com a la vida mateixa, que cadascú va a salvar-se el cul, i que al poder, el dels mitjans de comunicació, tampoc els interessa destapar segons quines coses, no sigui cas que es coneguin altres corrupcions, s'acabin els seus privilegis i el sistema faci fallida.

El reino segur serà una de les pel·lícules que optaran als Goya 18, i De la Torre un dels noms a tenir de nou en compte. Rodrigo Sorogoyen que ja la va brodar amb Que Dios nos perdone, torna a ser un dels directors joves (37 anys) més capdavanters i progressius del cinema espanyol.

La pel·lícula que va participar al Festival de Sant Sebastian, sense obtenir cap guardó, mereix sense cap mena de dubtes, una bona ullada, s'ho val. Potser però i és tan sols la meva opinió, Sorogoyen es mou molt millor en el terreny de thriller que en altres camps, i malgrat que la part aquesta la darrera del film funciona molt bé, l'assemblatge entre la cinta de denúncia, que és la gran part del metratge i la part final, no té la coherència  que seria precisa, no perquè grinyoli el resultat conjunt que és bo, sinó perquè penso és un pas abrupte entre cossos diferenciats, que no acaben de trenar-se amb l´harmonia que seria necessària.

Però no ho dubteu ni un moment, amb Festa del Cinema o no, és absolutament recomanable. 

EL REINO

ESPANYA 2018

122 m.

7,5 / 10