Quan un pet pot fer mil esquerdes

La veritat es que em fa una certa mandra escriure certes cròniques de cinema quan veig que darrere d’un castell de focs o un foc d’encenalls hi ha una foguera de Sant Joan sense fusta, i que sols perviu per la imaginació de l’afició que l’espectador de cinema hi vulgui posar i estigui disposat a pagar una entrada.

És per això que quan un es troba amb una pel·lícula, com ‘El insulto’ finalista al millor film de parla no anglesa en la darrera edició dels premis Òscar, i per millor que la guanyadora, ‘Una mujer fantástica’,malgrat que també bona cinta, et veus quasi en la necessitat d’explicar quatre cosetes.

Aquest producte de nacionalitat libanesa, cinematografia molt inhabitual a casa nostre, ens apropa des d'un mer i insignificant incident, a tota una qüestió d’Estat amb l’atenció de la ciutadania i mitjans, posada en l’acció que s’escenifica i concretament, en el difícil conviure al Líban i també a qualsevol altre indret, de les comunitats israeliana i palestina.

El director i és molt d’agrair, no pretén en cap moment prendre part, adoctrinar, en favor d’uns o altres, sinó en la necessitat de preservar la tolerància i el respecte com el cabal més preuat per una tan necessària com exitosa convivència. És suficient per això, veure com en una societat tenyida, prenyada de prejudicis i xacres progressivament doloroses i punyents, una sola espurna pot provocar un incendi de proporcions majúscules, i per tant ara encara més es fa imprescindible pensar, creure en la igualtat de tots els éssers humans per la preservació de l’espècie, i per evitar el retorn a vells nacionalismes d’antuvi que tant i tant mal van arribar a fer i que mai s’han de tornar a repetir, des de el nazisme a la guerra dels Balcans per citar únicament dos exemples relativament recents.

El insulto, molt ben interpretada en tot moment (guanyadora de la Copa Volpi al millor actor a Venècia pel protagonista libanès al film) és un molt bon recull d’enceses passions i velles rancúnies enfront d’unes persones que sols tenen la dignitat i un tros de pa en els millors casos com a gran patrimoni i que per tant mereixen el més gran dels reconeixements.

No es tracta en cap moment de fer un compendi de les difícils relacions entre israelians i palestins i en algun passatge es corre el risc de trivialitzar el sagnant conflicte. Però si d’alguna cosa serveix aquesta pel·lícula, molt bona exposició, és per protegir i enaltir les relacions humanes, i des d'aquesta vessant l’exercici, és veritablement admirable fonamentalment quan te n’adones que l’home és i neix bo malgrat que com diria Rousseau, la societat l’acaba corrompent, potser perquè ja abans Hobbes va dir el del "homo lupus homini", és a dir que l’home és un llop per l'home. El demostra que encara hi ha esperança.

EL INSULTO
Líban 2017
110 m
7.5 /10