Algun dia sereu lliures

De tant en tant el cinema espanyol dóna agradables sorpreses i aporta un alè d’aire fresc. Aquest no és ni més ni menys que Carmen y Lola, una pel·lícula de la que se’n parla i parlarà, i que acaba de conquerir tres premis (millor pel·lícula, millor actor i premi del públic) a la Setmana de Cinema Espanyol, Cinespaña que cada any es celebra per aquestes dates a Tolosa. El debut a la direcció d’Arantxa Echevarría segur presenta ja candidatura als propers Goya espanyols i és que realment l’esforç, el projecte i el resultat final s’ho mereixen de totes, totes.

Possiblement l’únic retret que jo li faria, és que es tracta d’una exposició excessivament plana, sense els necessaris punts d’inflexió progressius en un millor ritme i crescendo, i la pèrdua d’una profunditat dramàtica molt més intensa. Però això no és un error sinó la pel·lícula que jo hagués fet que res te a veure o poc si més no amb la de la directora molt més sàvia que jo sens dubte.

En el cinema està quasi tot explicat, però ara mateix jo no recordo cap història de lesbianisme dins del món dels gitanos, i per tant potser també la dosi d’originalitat és quantiosa.

No és gens habitual que en un món tan ancestral, atàvic i en certa forma medieval com el dels gitanos, on procrear i viure en un hàbitat minúscul entre els seus iguals és quasi l’única finalitat de viure, algú i menys encara una directora dona, faci una agosarada cinta sobre l’amor entre dues gitanes. Un amor sincer, fora de cap vici o altre estranya especulació. L’exercici sembla simple i senzill però és d’aquells projectes amb molta molla malgrat que alguns puguin pensar que és una pel·lícula superficial, poc epidèrmica. Res més lluny d’això. Cala, arriba al moll de l’os.

Rodada amb actors no professionals el que li dóna més autenticitat a la història, no deixa de ser en el fons una mirada cap al futur i una crítica contra certs convencionalismes que no tenen res de franquistes o feixistes perquè són molt anteriors i desproveïts de connotacions polítiques. Convencionalismes rancis i maldestres.

La vergonya dins la comunitat gitana al conèixer aquests esdeveniments com molt bé expliquen els actors, és una ruïna "me has buscado la ruina" repeteixen i tot sembla acabarà en tragèdia, però no faré espòilers. En el món gitano, o ets home o no vals res i la pel·lícula en fa bandera i escarni a la seva part final de la mà de dues dones disposades a tot.

Però potser caldria ja per totes i des d’aquest punt, reivindicar la llibertat total de la dona i de l'esser humà, si es poden estimar dos homes i dues dones, per quin motiu això no pot ser si són gitanes? No seria ja hora de què tothom és poses les piles i tornessin al present i reflexionéssim? Si un gitano és igual que un "payo" en drets i deures, i no hem de ser està clar racistes, perquè ells són els primers racistes i sectaris i neguen l’amor entre dues dones gitanes?

Que cadascú estimi a qui vulgui o pugui. Se’n diu, llibertat. Se’n diu democràcia. De la veritable clar, no de la de boca.

Carmen y Lola, penso que és una d’aquelles pel·lícules on molts s’hi haurien d’emmirallar per pensar amb serenor. Fonamentalment els intolerants, els racistes i els falsos moralistes. Una onada d’aire fresc i sincer envaeix les pantalles, i una ocasió única per apropar-se a un món, el dels gitanos, potser encara un pèl interiorment desconegut, però que hem d’entendre i ajudar a alliberar de certs mals atavismes. Si ells sovint es queixen de racisme, per quin motiu ells no obren la mà i deixen de ser també amb els no gitanos racistes i respecten més les dones de la comunitat gitana que són sols objectes per procrear i quasi sense cap valor com a persones?. Una cinta en definitiva per totes les edats, ideologies i creences i fonamentalment per gaudir del bon cinema i contribuir a una societat igualitària, tolerant i molt millor.

Carmen y Lola no és una història d’amor entre lesbianes, és una història d’amor entre una lesbiana i un altre dona que pot semblar el mateix però si mireu la pel·lícula veureu no és el mateix.

Un goig. Molt recomanable i amb una escena final al mar impagable i d’un simbolisme esfereïdor. Hi ha alguna cosa o paisatge que ens ompli més de llibertat que una pla final entre ones quan dues dones cerquen la llibertat que tothom els hi nega? 

Carmen y Lola
ESPANYA 2018.
105 m.
7/10