Sobre el robar

Un tema d'actualitat en aquests temps que corren: adults “respectables” que “roben”, ja m'entenen... En el context de l'educació, el clàssic furt infantil hauria d'estar perseguit amb males cares o, fins i tot, segons en quines edats, amb càstigs per part de les famílies, de les escoles i del conjunt de la societat.

Entenem que robar mai pot ser tractat amb displicència, com si no passés res. Evidentment, una persona de quatre, cinc anys o fins i tot més gran, quan ha fet un petit robatori no pot entendre completament el sentit d'allò que està fent: simplement agafa una cosa que vol, sense ser conscient que aquest fet perjudica a un altre, que atempta contra el bon ordre de la societat i que, sobretot, se'l renya per què no es converteixi en costum o quelcom pitjor.

Jo confesso que, de petita, vaig agafar un guix de l'escola. Em fascinava, com em fascinen encara els objectes d'escriptura. Ningú em va atrapar. De fet, crec que és la primera vegada en la meva vida que ho dic i, a més, públicament. Ah! Però jo als sis anys -recordo perfectament la classe, l'hora, just abans d'anar al pati...- quan vaig delinquir ja sabia que allò estava “mal fet”. Rebia els ínputs, per dir-ho suau, des dels meus pilars educatius: l'escola i el meu pare. Allò estava molt, molt malament. No em van enxampar, jo no vaig confessar mai -quina por-, però tenia claríssim que ho passaria molt magre si s'arribés a esbrinar el cas. El que em va quedar de l'experiència va ser vergonya i una incapacitat total per gaudir d'aquell guix, que vaig tenir amagat en un racó d'un calaix durant ben bé un any i que un dia vaig tornar al cole de la mateixa manera que l'havia agafat. No cal dir que la meva carrera de lladre va acabar aquí: mai seria Bonnie Parker. Impossible, si per un guix em passa el que els hi he explicat.

Fa poc, dues persones adultes, fins i tot més grans que jo, em van parlar amb carinyo dels seus pares i, d'entre els ensenyaments que n'havien rebut, de com els havien ensenyar a robar en un supermercat. Descrivien l'experiència amb afecte filial, l'emoció de fer alguna cosa prohibida... Deuen pensar que estic parlant de persones que tenien una necessitat urgent. Ni molt menys. Parlo de dos pares que van ensenyar als seus fills a robar. També deuen pensar que potser eren famílies pobres i de nivell cultural baix. Res més lluny de la realitat: pertanyien a la classe mitjana-alta, un dels casos, i l'altre a la burgesia industrial catalana altíssima. Van ensenyar als seus fills a fer-ho: ull, em deia un, tan sols una vegada! Quan aquests van ser adults havíen exercit les seves habilitats apreses en  robatoris -petits, això sí com per excusar-se-,  reproduint el model amb els seus fills: així jo mateixa vaig poder veure com un d'aquests dos, en un restaurant, en comptes de demanar-li a la seva filla de quatre anys una patata fregida d'un munt que evidentment no s'acabaria, li assenyalava una cosa per despistar-la i agafar-li una patata! Calia aquest joc? A la nena, jo la coneixia poc però no em semblava que li pogués negar al seu pare una patata si li demanava. En els dos casos, vaig fer mutis pensant que hi ha coneguts que hauria estat millor ni tenir com a coneguts.

En aquests dies convulsos que ens toca viure, on cada dia destapem un cas més de corrupció, on sembla que tot s'hi val, potser que reflexionem tots plegats sobre què transmetem a fills i filles: llàstima que a qui més convindria llegir això -i pensar que els “papás” potser no ho van fer tan bé i rectificar en els seus fills i néts- no sol estar per llegir blogs d'educació.