El que ens preocupa és l'habitat de l'òs polar?

En aquest país per treure’ns els complexes de sobre i per demostrar que es fa alguna cosa pel bé comú tenim tres grans mecanismes infalibles que serveixen realment per ben poc, però que assoleixen un ressò mediàtic fora de qualsevol mena de dubte.

El primer pas que se li passa pel cap als nostres polítics és presentar una moció al ple. En aquestes actes polítics de gairebé nul·la eficàcia pràctica, però ben carregats de populisme barato ens atrevim a demanar descomptes a les autopistes, ampliació dels pàrquings dels centres públics, més llibertat i dret a decidir per a la nostra pàtria, equipaments, ens solidaritzem amb qui faci falta i tants actes de bona voluntat amb discursos globalitzadors que fa sentir per uns minuts als ponents com a mínim president de les Nacions Unides o similars.

En uns pobles on nom som capaços de tenir els carrers ben nets i els fanals encesos ens endinsem en camins de la ciència ficció com autèntics herois, durant uns minuts toquem el cel, però quan apaguem continuem veient la cantonada de casa sense llum.

El segon acte que tenim per arreglar el món amb fotografia garantida consisteix en el minut de silenci. Polítics a primera línia en autèntic formació militar clouen la boca perquè el de més rang o el més avispat acabi en un discurs curtet, però emocionant per donar pas als aplaudiments de tots els allí presents. En el principi d’aquests pràctiques mediàtiques i quan les cites eren molt puntuals, la gent encara tenia ganes i voluntat de participar en aquestes trobades cronometades amb final feliç, però un mal ús de la proposta i un abús ha portat a què només hi vagin els de sempre, els més interessats i algú que no ha gosat eludir la foto de família circumstancial.

El germà gran d’aquesta cita callada és la manifestació. Una manera de donar ales a la voluntat d’un poble quan els polítics no tenen cap ganes de donar-hi una solució real i coherent mentre la pressió social augmenta. Llavors es prepara una gran manifestació on hi va tothom. La gent hi pren part de manera festiva i alegre. Torna a casa i segut al sofà somriu content dient jo també hi era.

Aquests són els mecanismes per arreglar aquest país en uns moments que ens han quedat moltes coses al tinter per fer. Uns pressupostos públics que en prou feines serveixen per poden pagar el deute d’una pèssima gestió dels darrers anys i un mal ús d’uns diners que no sé sap on són. Un estat del benestar que és víctima de les retallades contínues per part dels responsables polítics en una mena de campanya encoberta perquè t’acabis fent soci d’una mútua o t’esperis un anyet perquè et puguin operar.

Evidentment hem d’apostar per la pau mundial i pel benestar del pingüí, però hem de tenir en compte la nostra situació real en una comarca sense encara alternativa a la liquidació de l’època daurada del totxo, amb uns índex d’atur i de formació realment preocupants. Podrem estar contents que ningú malmeti l’hàbitat de l’òs polar, però realment com solucionem els problemes dels més desfavorits i com plantegem el futur? Posant contenidors de firmes privades perquè enviïn la roba recollida a l’Àfrica? Potser que la reutilitzem pels d’aquí, no? Les mocions són molt tendres, sostenibles, mediàtiques, enlluernadores, fascinants, exquisides, però realment per alguna cosa i si així és fem un monument al gran Eladi Llop, regidor d’ERC al Vendrell que més mocions ha presentat en aquesta comarca en el mig del tot arreu, però sense un programa de futur ni de present gaire clar.