L'esforç, aquest bruixot maligne

Sí, ens ho diuen i repeteixen: “Sense esforç és impossible arribar a cursar uns estudis” o “...guanyar-se la vida” i similars (posin vostès mateixos la seva frase favorita, la meva és “...entendre el món”). És una de les paraules fetitx que els pares i alguns professors fem servir, amb tota la bona intenció i, per suposat, sense pensar ni gota en què diem.

Si reflexionéssim una mica abans de parlar probablement ho formularíem diferent. Cert: sense esforç jo no estaria avui dissabte a la tarda escrivint aquestes ratlles sobre educació. M'ha representat un “esforç” gran deixar la tele on feien una sèrie que m'agrada (res de documentals en dissabte, com més tele-escombraries millor, ja que el règim no em permet pizza) i també ha sigut un “esforç” posar-me a escriure al l'ordinador sense connectar-me al twitter o al facebook, o mirar simplement el correu o les notícies de l'Eix Diari.

Ja tenim el “què”, que repetim constantment als nostres alumnes, esforç, esforç, esforç. Oi que ja s'han avorrit? Com ells. Però, perquè no s'avorreixin, els vull explicar el “perquè” de l'esforç, el “com” de l'esforç, el “quan” i el “quant de temps” de l'esforç.

El “perquè” és dubtòs, com la vida... Aquesta setmana he rebut a la meva escola acabada d'estrenar la visita d'una de les meves antigues alumnes, molt brillant i que estimo molt. Dues carreres i cap feina. I desesperació, en una alumna que és or.

“Com” aconseguim esforçar-nos? Jo m'esforço amb plaer. Cadascú té el seu mètode, el meu és el plaer. Que he d'escriure al blog? Cap problema, em faig una camamilla i gaudeixo de poder expressar-me, ja que faig el que m'agrada. Fer el que a un li agrada també requereix esforç i sobretot una considerable dosi de paciència per no engegar els puritans de pacotilla que assimilen esforç a passar-ho malament, com més malament, millor, i que no suporten que tu t'ho passis bé fent el que fas. Suposo que hi ha herències molt arrelades en alguns cristians d'estar per casa (probablement, en totes les religions existeixen aquesta mena d'especímens, la tonteria és humana) que necessiten extinció ja. Que Déu m'escolti.

El “quan” també s'ha de considerar: jo tenia planificat que avui escriuria després de recollir tota la roba, planxar, cuinar, rentar els plats, mirar la tele -que és dissabte- i fer totes aquelles coses bastant habituals en una persona de la classe mitjana com jo. Oblidem molt sovint que una bona planificació és important a l'hora de fer qualsevol tasca. I “quant de temps” ens haurem d'esforçar? Quin és l'objectiu? La resposta: tota la vida.

Així doncs, quan li diem a l'infant que s'ha d'esforçar, li presentarem allò que ha de fer com a atractiu, valuós, imprescindible... Li direm com pot intentar passar-s'ho bé realitzant-ho i planificarem amb antelació la seva jornada per encabir-hi la feina concreta. I així, tan sols així, sabrà que l'esforç no és un bruixot maligne i estimarà i conviurà amb el piano, les mates, la llengua... tota la vida. I, d'això, simplement, és del que es tracta...