Dormint al ras

De nit dormen a qualsevol racó, sota un banc de la Rambla amb un tros de manta per abrigall; potser dins un caixer automàtic envoltats de cartrons, fins i tot amb l’escalf d’un gos, algú recorda les novel·les de Charles Dickens? No, això no passa pas al segle divuit, succeeix aquí a casa nostre, ja amb el segle XXI, ben estrenat, aquell de la modernitat i els ordinadors, aturats en no saber comptar més enllà del vint, els dels Euros a quatre pessetes? quan tots tindríem dues cases, no només la caseta i l’hortet demanat per Macià, tot allò i més havia de ser aquest segle, em permetre’n que rigui per no plorar? 

Si després de les Olimpíades varen viure un temps de crisis econòmica profunda, aquí ningú va entendre res o pujats al carro de la modernitat es va creure que mai més, a on he escoltat això? Doncs sí, es varen tornar a repetir els errors amb una ingenuïtat, per part del poble, i amb un cinisme quasi delictiu per part d’especuladors, banquers i polítics que veieren en la construcció desbocada la fórmula ideal per fer calaix i de pas, construir les seves particulars obres faraòniques i passar a la posteritat amb plaques de marbre i lletres daurades on poder registrar el seu nom, data i lloc, de la malifeta?

Tot plegat ens ha conduit a una ruïna comparable a la d’una postguerra, però aquí tot és construït, fins i tot per demolir, i el poble a pagar, encara amb la rèmora d’haver estat els culpables d’haver viscut en una bombolla de felicitat on els bancs et deixaven els préstecs quasi de franc, donat que érem uns clients poc menys que meravellosos, i no comentaré res de les primes úniques, que realment van ser úniques deixant-nos les butxaques ben buides, i ara qui paga aquesta disbauxa? Totes aquestes persones que ho han perdut tot: casa, diners, família, treball... surten al carrer ja sense ànims de protestar; aquells ajuntaments que ho veien tot tan clar sense pensar ni per un minut que Vilanova per exemple, no té cap lloc on poder acollir encara que sigui per unes hores a aquestes persones que dormen al carrer, que demanen almoina amb els ulls baixos, avergonyits, que han de refiar de familiars per poder conservar un llit que no sigui el carrer, que s’han empobrit fins extrems inimaginables, tot gràcies a la disbauxa d’haver viscut creient que tot havia d’anar encara molt millor.

Avui en veure un matrimoni desnonat, assegut al carrer esperant poder arreplegar algun diner per poder menjar no he pogut per menys que pensar amb ràbia amb les targetes negres (deu ser per l’ànima de qui les va posar en circulació, en un antic ministre fent sonar la campana de la seva pròpia victòria, i en totes les cues d’aquells que han d’anar a Càritas i altres llocs per poder seguir menjant; mentre al cap en sonava la meva pròpia campana, no és possible que aquells que viuen al carrer puguin tornar a sentir-se persones, encara que sigui per unes hores?