Només un cafè, i quan dona per parlar al seu voltant

-Posi’m un cafè tallat, en tassa- Fórmula per demanar un senzill tallat, doncs bé a partir d’aquest moment amb una mica de sort el cafè arribarà gelat o bullint a taula, no sens haver trigat una bona estona en ser servit, en un got per major inri, recipient emprat en semblar que la temperatura es conserva millor emprant vidre. El client demanarà un canvi o potser ja ha marxat o callarà i fins aquí el resum no d’un cafè mal servit, millor dit un tallat. No és pas la norma el mal servei a l’hoteleria però sí respon a una falta de formació per les noves persones que entren a formar part dins la plantilla d’un bar. No vull deixar-me de banda el molgut del cafè amb un soroll que repica les oïdes per una llarga estona, la conversa sorollosa dels clients que criden quasi com si l’establiment fos de la seva propietat i els semblés apropiat fer servir la cridòria per posar a tothom en coneixement de la seva vida els interessi o no.

Anar a la recerca d’un lloc ideal on “fer un cafè” és convertint-se, cada dia més, en una mena de missió impossible. Quan llegeixo els molts escriptors que es refugiaven en un d’aquests establiments per anar detallant les seves cabòries sobre paper o les llargues converses amb els amics al voltant d’aquelles tauletes amb marbre que recollien escrits, gotes d’alcohol, cafè o el que vingués a tomb. Tots sabem que una cafeteria, bar o establiment hostaleria no pot aguantar lloguer, llum, impostos, taxes, arbitris o treballadors, ni tot el desplegament necessari de despeses amb un modest cafè, però més enllà d’aquesta beguda es poden prendre mil i una combinació de begudes i menjar. Ja que dic menjar no puc deixar de pensar en els infames croissants, congelats, pre-congelats o passats de dies a les neveres, posats al microones amb la pretensió de fer creure que acabaven de sortir del forn, els acceptem i donem per bons acompanyant la beguda calenta o freda amb aquest símils de pastes que semblen haver-se convertit en un acompanyament perenne sens que ningú faci cosa alguna per millorar la seva qualitat, diria que fins i tot en els darrers temps són empitjorant. No oblidem pas les tasses posades a secar a la cafetera, en temps d’estiu s’actua com si fos cru hivern tot plegat no et cremes perquè la nostre pells ja es avesada en aquests costums.

Tots aquests inconvenients els patim com en ritual i obligació; els cambrers cobren poc, els propietaris es queixen dels molts pagaments a que són abocats, ningú ho dubta, perduda la industria alguna cosa ha de sobreviure per poder fer anant bullint l’olla... però nosaltres els clients hem de pagar aquestes mancances, obligacions i poca professionalitat? Tot i així seguim anant al bar, el cafè o digueu-li com vulguis. Els treballadors, noies o nois, s’esforcen en oferir el millor servei que saben, no és pas culpa seva, vivim tan atrafegats que ningú sembla tenir un moment per reflexionar en torn al servei que som oferint en un dia a dia problemàtic en el que han d’enfrontar-se al pujar de la persiana en l’establiment i esperar que arribin els consumidors amb millor o pitjor butxaca, en realitat, aquells al que han d’agradar, servir i somriure faci bon o mal temps i de vegades deu ser difícil acontentar a tothom, especialment en aquell que s’asseu i deixa passar les hores davant d’un modest cafè.