Les ideologies globals del segle XX ja no serveixen

La definició de K. Deutsch és tan certa com eloqüent: Les ideologies són "mapes que permeten orientar-nos en política"; imatges simplificades de la realitat que ens faculten per poder navegar per les procel·loses aigües de la política".

Ara mateix, les ideologies globalitzadores del segle passat ja no ens serveixen, i hem d'orientar-nos sense "mapa" en un món en plena reestructuració i mudança.

El discurs polític organitzat a través del socialisme, el comunisme i totes les varietats de liberalisme és incapaç d'oferir respostes als canvis socials que han conduït a les "noves realitats" d'avui. Si es vol accedir al què passarà amb les ideologies polítiques, l'única forma de fer-ho serà a través del coneixement dels futurs desafiaments polítics i socials, i aquests darrers requeriran partir d'un cert diagnòstic sobre la nostra pròpia realitat present.

La peculiaritat de les ideologies és la seva tossuda resistència per adaptar-se amb agilitat a les diferents transformacions de la realitat social. Gaudeixen d'una immensa inèrcia que no solament afecta a les seves denominacions ("socialisme", "socialdemocràcia", democràcia cristiana" ), sinó sovint també als seus propis continguts. Paral·lelament es produeix, a més, una poderosa interferència, que és la seva dependència de les estratègies electorals dels partits polítics que diuen que les defensen.

La necessitat d'integrar l'esquema "nosaltres-ells" de la lluita política democràtica, amb la consegüent polarització govern-oposició, fa que al final totes elles caiguin en un dels dos pols de l'espectre (esquerra/dreta); conservador/progressista), encara que no quedi clar el que en cada moment signifiqui assumir una posició d'esquerra o dreta. La raó de tot això s'ha de veure en la mateixa dinàmica de la política democràtica des de la Revolució Francesa, que estableix ja la polarització originaria: a favor o en contra de la mateixa.

Avui en dia, dins el marc de la realitat política actual, hi ha qui es posiciona a favor de la teoria de "la fi de les ideologies" o, inclús, de "la fi de la història" de F. Fukuyama.  El triomf de la democràcia liberal defensada per Fukuyama, amb la caiguda del comunisme, s'ha d'agafar amb pinces. Les característiques formals de certes democràcies liberals que tenen alguns països, com són el pluripartidisme i les eleccions periòdiques, per si mateixes no garanteixen règims polítics democràtics. Els governs democràtics han de garantir principis democràtics com són el reconeixement de la llibertat i l'autonomia dels individus. Des del meu punt de vista, el diagnòstic de Fukuyama  no s'avé amb la realitat política actual. Fukuyama assevera que la democràcia liberal esdevé el "punt i final de l'evolució ideològica de la humanitat" o "la fi de la història". Això no és exacte. Existeixen pseudodemocràcies liberals en no pocs països. Per exemple, Rússia. A més, la seva teoria resulta excessivament radical i definitiva.

El bon sociòleg britànic Anthony Giddens fa una diagnosi molt encertada de les contradiccions de la realitat social global d'avui. L'anàlisi bàsic de Giddens es recull en el seu llibre "Conseqüències de la Modernitat (1990)". Per una banda, la ciència i la tecnologia no generen veritats incontrovertibles. L'acció de l'home amb el "seu control i apropiació de la natura" ha comportat sotmetre'ns a un immens cúmul de riscos. Per l'altra, les diverses tradicions es veuen obligades a "manifestar-se" i a "justificar-se". El fonamentalisme , per exemple, seria la simple defensa de la tradició , amb la seva incapacitat per adaptar-se a les noves dinàmiques globalitzadores, però dotat d'un poder de subversió innegable. La pretensió de Giddens és demostrar que ni la tradició, ni la ciència i la tecnologia són capaces de produir-nos ja cap mena de seguretat ontològica. 

Davant d'aquesta situació, Giddens es formula les següents preguntes: Com ens podem orientar en política? Segueix tenint algun sentit la fractura "esquerra-dreta", o la de "conservador-progressista"? Aquestes dues qüestions les aborda en el seu llibre: "Més enllà de l'esquerra i la dreta (1996)".

S'ha produït un canvi de paradigma en la política, segons el sociòleg britànic, que es manifestaria en l'esgotament del model il·lustrat. La estratègia bàsica del discurs filosòfic de la il·lustració estava dirigida a realitzar un esforç emancipatori: alliberar a les persones de les situacions d'opressió, tant de l'opressió social, manifestada sobretot en la dependència política i en la explotació de l'estructura de classes, com de la submissió a la forces de la natura. La "política emancipatòria" es centraria en tres principis bàsics: justícia, igualtat i participació. Segons Giddens, la "política emancipatòria" cada vegada va cedint més espai a la "política de la vida". Aquest és el canvi de paradigma polític. Ara no es tracta d'aspirar a una alliberació de les condicions que ens impedeixen adoptar decisions lliures, perquè ja estem davant d'una "política d'eleccions". Si la "política emancipatòria" és fonamentalment una política d'oportunitats de vida, "la política de la vida" és una política "d'estil de vida". 

L'aspecte més rellevant de la descripció de Giddens radica en la presentació del procés reflexiu del jo dirigit a l'adopció d'estils de vida lliurement escollits. El retorn a qüestions existencials i l'aparició d'una política d'identitat suscita nous descords i conflictes que han contribuït a canviar els termes de la pràctica política. Els problemes de la distribució, sens dubte l'eix sobre el qual s'articulaven els conflictes polítics de la modernitat,  van cedint el pas a una major preocupació per les formes de vida. A partir d'aquí, sorgeix una tendència a amalgamar política, cultura i estil de vida, que és un dels trets característics dels nous moviments socials i, en general, dels nous moviments de signe culturalista. Si en la modernitat el factor preponderant era de signe econòmic, en la postmodernitat ha passat a ser-ho el cultural.

La postmodernitat va denunciar les polítiques feixistes d'extermini, el gulag comunista i l'imperialisme liberal per ser cosmovisions globals que pretenien ordenar el món totalment i de manera excloent, produint monstres. Monstres ideològics com a formes d'exclusió d'allò heterogeni, distint, local, peculiar, diferent, etc.

La crítica de les ideologies globals no ha generat un retraïment de la política, sinó la substitució de les polítiques ideològiques per polítiques d'identitat. I aquesta substitució ha produït, entre altres, un important canvi en els perfils de la política. La política ha passat de basar-se en discursos generals, abstractes, universalitzants, etc. a reivindicacions disperses, particulars, específiques, peculiars, etc. D'aquesta forma, s'ha transitat des de la política d'alternatives ideològiques globals a una altra de reivindicacions sectorials concretes i diferenciades.

Ara bé, què és, després de tot, una identitat o una política d'identitats? Principalment, un individu o grup és moltes coses a la vegada. Malgrat que les polítiques d'identitat semblen suposar que el que un és constitueix un tret evident i únic, que les identitats estan donades, i són, per dir-ho així, el nostre destí, és de témer que aquest no és el cas. Un escull ser una cosa ( per exemple, homosexual, català o gitana) i no altres (per exemple, professor, mare o pensionista) i amb això s'autodefineix amb uns termes i no amb altres igualment a la seva disposició. Certament un no escull el lloc de naixement, parlar amb la llengua que parla, tenir les inclinacions sexuals que té o pertànyer al gènere al qual pertany. Però si pot escollir, i de fet escull, convertir aquests aspectes de la identitat en un problema polític o no, centrar en ells la seva activitat o no, suposar en ells un marcat caràcter autodefinidor o no.

Les identitats no són atorgades, sinó construïdes. Per descomptat, la idea que una identitat és natural o atorgada o prepolítica o inevitable o tancada i políticament excloent, és difícilment sostenible. Per exemple, no és impossible que un homosexual pugui tenir tendències heterosexuals; no és impossible que un català no tingui una altra adscripció que la seva catalanitat; no és impossible que una gitana no pugui sentir-se a gust amb altres creences culturals que les que són tradicionals en el seu grup ètnic; etc. En definitiva, les polítiques d'identitat han de tenir-se-les amb problemes derivats de la seva no compatibilitat en tots els casos amb valors com democràcia, llibertat, pluralisme, pau i justícia. En la mesura que les polítiques ideològiques han fet fallida per la seva desconsideració en relació amb aquests valors, s'hauria de concloure que les polítiques identitàries farien bé en reflexionar sobre la necessitat de compatibilitzar les seves aspiracions amb aquelles creences bàsiques. Pel contrari, estarien cometen errors similars que han fet del segle de les ideologies el més sanguinari, brutal i inhumà de la història.

És un fet inqüestionable que les transformacions fonamentals a les quals està sotmesa la política és conseqüència directa de la mundialització econòmica i els seus efectes. L'Estat sobirà amb la seva capacitat efectiva per imposar les seves polítiques amb autonomia plena ja és història. No es pot oblidar, no obstant, que hi ha dues dimensions clarament diferenciades en la "crisi de l'estat": una és la que obeeix a la globalització de l'economia, tecnologia i comunicació; i l'altra, connectada amb l'anterior, que afecta sobretot a la pròpia autonomia del sistema polític a l'interior de cada Estat. L'estat veu limitada la seva acció per "la mundialització econòmica" i per la creixent complexitat interna de la societat que ha de dirigir. Es diu, per això, que l'estat pateix una "crisi de direcció". Aquesta "crisi de direcció" es deguda a l'emergència d'àmbits expressius de pluralitat social, molts d'ells organitzats, que trenca amb la lògica d'un Estat jeràrquic. Tot això condueix a una situació en la que l'èxit de l'acció de l'Estat passa necessàriament per una desjerarquització de les relacions entre l'Estat i societat. Enfront de la idea de la sobirania cap enfora i jerarquia cap endins comença a cobrar força una visió de la política que la presenta immersa en una "estructura de xarxa" cada vegada més densa i complexa de dependències i relacions de negociació, tan internes com externes.

En conclusió, la fallida de les polítiques emancipatòries hereves de la il·lustració més el reverdiment de les polítiques identitàries està generant una indubtable crisi en el discurs de l'esquerra. L'esquerra s'ha vist obligada a prescindir d'un dels seus grans signes d'identitat: L'Estat jeràrquic conformador d'un determinat ordre social des d'un centre, i la seva tendència a un "universalisme" abstracte sustentat sobre ferms valors, "universalitzables", de justícia, igualtat i solidaritat. Aquests valors continuaran presents en el futur. El problema és de traducció dels seus valors en mesures d'acció política concreta enmig d'un creixent debilitament de les instàncies centrals de decisió i de fraccionament i dispersió del seu propi discurs. L'esquerra o és plural o no serà.

Bibliografia: Joan Antón Mellón (Editor).Ideologías y Movimientos Políticos Contemporáneos. 2ª ed. Editorial Tecnos, 2006.