La barrija-barreja de l’esport amb la política

Me n’he fet un fart d’escoltar que esport i política mai no s’haurien de barrejar. I ja n’estic tip. En un món ideal, o en un espai dimensional paral·lel respecte al nostre, potser existeixi aquesta possibilitat. Com també podrien existir marcians de color verd al planeta Mart. Però el nostre món no es troba en el perfecte món de les idees platònic, sinó en la terrenal, i de vegades pedestre, planeta Terra.

Esport i política marxen agafadets de la mà. No és cap opinió. És un fet contrastat per infinitud d’esdeveniments. Sempre ha estat d’aquesta manera; i la pel·lícula continuarà amb un guió similar en el futur.

Quan certs periodistes esportius s’esforcen en persuadir que la política no ha d’interferir mai en l’esport, es cobreixen de glòria. Només fan que ensenyar-nos la poteta. Perquè allò que ens agradaria fos no és igual respecte a allò que realment és. Vulguis o no vulguis, la política s’immisceix en l’esport i el món de l’esport s’endinsa fins al moll de l’ós del món de la política. Són faves comptades. Una vicissitud que encara es veu més clara i distinta en els esports de massa a l’elit.

Cada dia em fa més mandra que el RCD Espanyol s’entesti a convèncer que política i esport no s’han de barrejar. Això ja ho sabem! Desconec la intencionalitat d’aquest lema tan recurrent en el club perico. Però el cas és que totes les grans institucions esportives amb gran projecció pública tenen un pes polític indiscutible, malgrat que formalment no exerceixin cap funció política. Quan el RCD Espanyol addueix amb vehemència la no barreja de política i esport, ja està adoptant una posició política, malgrat que no sigui la seva voluntat. La conclusió de tot plegat apunta a una ingenuïtat de pensament quan se’ns diu que política i esport no es barregin i bla, bla, bla...  Però, i tant que es barregen! I és més: no es podrà eliminar mai la retroalimentació existent entre política i l’esport. O no és així?

Els jocs inaugurals del Colisseu romà fa 2000 anys, la Llei Bosman, les declaracions que fan els presidents dels clubs d’elit quan s’adrecen a les administracions públiques per aconseguir o rebutjar quelcom, la eloqüent simbologia política al Palau Blaugrana d’aquestes darreres setmanes de ‘procés’, la presència d’assumptes polítics i econòmics que es cuinen en les llotges del Real Madrid i del Barça, les instrumentalitzacions que fan els governs dels estats mitjançant les seves seleccions esportives nacionals per enfortir l’adhesió de la ciutadania al nacionalisme que encarnen...

Com acostumo a dir, les coses són com són i no com cada u de nosaltres voldríem que fossin. Esclar que no s’hauria de barrejar tant la política amb l’esport! I tant que no! Tampoc s’ha de considerar negativament aquest fet i que haguem d’esquinçar-nos les vestidures. I tant que no! Sigui com vulgui, grans clubs, dirigents d’institucions esportives, federacions esportives, organitzacions esportives privades d’àmbit transnacional, mitjans de comunicació i periodistes transmissors d’opinió són especialistes en polititzar i despolititzar l’esport vanament quan els interessa.

Encara queda algú que pensi que no s’hauria de barrejar política i esport? Tant se val, ja que aquestes dues parcel·les de la societat seguiran inextricablement unides a la pràctica quotidiana in saecula saeculorum contrarestant qualsevol força de voluntat. Seguríssim.