Pactisme, ferit de mort

D’acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, pactisme és “en política, la tendència a resoldre els conflictes mitjançant pactes”.

D’altra banda, en tenim a palades de definicions clàssiques de política. Però la definició feta pel filòsof jurídic alemany Carl Schmitt (1888-1985), em crida l’atenció per la seva vigència. Schmitt concep la política com una tensió permanent “nosaltres-ells” o “amic-enemic”. Aquesta concepció de la política és viva a més no poder.    

Indubtablement, qualsevol societat té la presència de constants tensions socials. Es desprèn, per tant, que els antagonismes i conflictes són inherents a qualsevol societat. No obstant, aquests antagonismes i conflictes semblen magnificats artificiosament –de part dels partits polítics i els seus líders de manera interessada- amb el propòsit d’obstruir acords i consensos.

Ara no hi ha majories absolutes. En conseqüència, el pacte polític per arribar a acords es fa inevitablement imprescindible. Tanmateix, la voluntat política de negociació –de part de partits i polítics- per superar diferències amb vista a l’interès col·lectiu és ridícula.  

L’antagonisme és inevitable i no és pas quelcom anormal de la comunitat. L’anòmal és l’exacerbació arbitrària i cínica de l’antagonisme polític. Aquest fet provoca més tensió social del normal.

Vivim un moment polític en què les imposicions de voluntats són moneda corrent. El més patètic és que aquesta incapacitat de pacte succeeix dins un marc democràtic sense majories absolutes. El desdeny pel pacte polític no solament prové de majories (PP), sinó també de forces polítiques minoritàries (CUP). El perdedor és el conjunt de la ciutadania com a destinatària de la política.

El maniqueisme polític és la nota dominant de la política del present. Com passa en les pel·lícules de bons contra dolents, “nosaltres som els bons” i “ells són els dolents, dolentíssims”. Tot plegat sembla ordit pensant en la confrontació permanent. Actituds polítiques personalistes i picalloses, addicionant-hi ments ideològicament tancades amb pany i forrellat, estan darrere d’aquesta manera de procedir en política. I, pràcticament, en l’últim que es pensa és en una pactada gestió i regulació del conflicte social.

Tenim davant nostre la generació de polítics amb més titulacions universitàries i amb més formació de la història. Tanmateix, no s’acaba d’aclarir el canvi en la manera de fer política. El cor d’aquest canvi no és altre que el pacte polític. El pactisme és més vell que l’anar a peu i és més necessari que mai; però brilla per la seva absència. S’està més pendent del que fa o deixa de fer “l’enemic”, que no pas de donar respostes compartides al conflicte. De moment, el comportament polític de la nova generació de polítics no és millor que el de la generació política que va protagonitzar la transició política espanyola.

Pluralisme, multiculturalisme, diversitat o descentralització són conceptes polítics molt importants que no penetren de debò dins la societat. No serà perquè els polítics no se n’omplin la boca. En canvi, allò que arriba i ens entreté a tots –polítics i votants- segueix sent la dialèctica “nosaltres-ells”, “amic-enemic”, “bo-dolent”. Potser no hi ha remei. I no tant sols és responsable la política. També la societat.