Submissió al nacionalisme d’estat

Un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle XX com el britànic Eric Hobsbawm (1917-2012) i el gran sociòleg, politòleg i també historiador nord-americà Charles Tilly (1929-2008) van predir el final de l’era nacionalista. No l’encertaren. Així i tot, els seus treballs acadèmics i d’investigació segueixen sent de la bóta del racó. Argumentaren que fenòmens com els fluxos econòmics transnacionals, l’explosió demogràfica o la depredació de la naturalesa acabarien amb el sistema d’estats nacionals. No ha estat així.

Els estats nació no solament no han entrat en una època de decadència, sinó que continuen vigorosos, tot i les limitacions imposades per la globalització de l’economia, tecnologia i comunicacions. 

Sota de les velles idees polítiques d’implementació de societats socialistes, anarquistes i comunistes, sempre ha resistit subjacent el nacionalisme.

El corró nacionalista roman tan vigent com ho ha estat en el passat. Per això, l’avançament en el procés d’una major integració política dels estats de la Unió Europea no serà factible en un futur proper. El ‘Brexit’ és el clar exemple de la submissió del federalisme al nacionalisme d’estat.

El nacionalisme muda i s’adapta des de la seva aparició a principis de segle XIX. Els vertiginosos canvis socials, econòmics i polítics dels darrers vints anys no han fet res més que refermar-lo. Més exemples. La victòria del populista i outsider Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units s’ha bastit essencialment en la crida al patriotisme de la manera més simplista.

La globalització no frena el nacionalisme. Són conceptes més aviat complementaris. És a dir, la realitat global no està renyida amb la realitat local. Són realitats que coexisteixen amb tota naturalitat.

D’altra banda, el nacionalisme com a ideologia no es pot reduir a una doctrina maniquea. Perquè no és bo ni dolent en si mateix. S’hauria de prendre com un punt de partida per a millorar l’actual statu quo. No es pot fer res més. És l’única sortida. Perquè sabent que és una força ideològica tan poderosa, no tenen cabuda els mals usos d’aquesta ideologia pels mandataris polítics dels països més influents i poderosos. Una tercera guerra mundial seria la fi de la humanitat.

Per tant, des d’una vessant normativa, els reptes del nacionalisme d’estat hauria de ser el reconeixement del fet diferencial de les identitats culturals i nacionals que es troben dins les seves fronteres. I per descomptat, el reconeixement de la dignitat entesa com la igualtat de drets i llibertats entre ciutadans. Per l’altre costat, des d’un enfocament positivista, ja és hora que es plantegin formes de resolució i integració de la plurinacionalitat dins els estats. Les mediacions neutrals –d’un tercer per consens- podrien ser les millors alternatives en la resolució de conflictes nacionals.

Recalcar, una vegada més, que les idees federals o confederals són immillorables per minimitzar o eliminar els conflictes nacionals dins el marc del nacionalisme d’estat. Malauradament, són idees que només es mouen dins el món de les idees. Perquè no hi ha voluntat política per portar-les a la pràctica,  ja que no donen vots, ni fan guanyar eleccions.

Per últim, un auge de federalisme autèntic, que traduís d’una vegada els discursos en fets, en detriment de nacionalisme seria una bona notícia en aquest moment de la història a escala mundial. Però l’experiència indica que no serà així. En conseqüència, tenim nacionalisme d’estat amb tendència centrípeta i homogeneïtzadora per estona, malgrat la munió de conflictes nacionals sense resoldre; i amb el perill planetari que això representa.