Alternativa 0

Fa uns dies pensava que el procés sobiranista tornava a prendre una tendència desfavorable pel bàndol independentista. La divisió del front independentista semblava un fet. Amb els excèntrics i sorollosos xous de la minoria cupaire durant la primera quinzena de desembre, i de la minoria democristiana catalana (Demòcrates de Catalunya) presentant la campanya pel ‘sí’ al referèndum –sense el PDECAT- del 12 de desembre. Res més lluny que la realitat, ja que el procés sobiranista –com gairebé tot fet social- no escapa del concepte de liquiditat de Zygmunt Bauman.

Per tant, l’enèsima possibilitat de veritable trencadissa de l’heterodox independentisme polític l’ha salvada la judicialització del procés, aquest cop, a l’acabament del 2016. És així, ja que els poders públics de l’estat espanyol cada dia la fan més grossa. Perquè la politització del poder judicial per l’executiu espanyol i el PSOE -relatiu al procés sobiranista- és ostensible. Els processos judicials oberts contra càrrecs electes catalans no són propis d’un règim polític vertaderament democràtic. Des de l’assentament de la democràcia a l’any 1982, la qualitat democràtica de l’estat espanyol es troba sota mínims.

Ha anat transcorrent el temps i el procés sobiranista va rodolant per un cercle tancat des de que es va institucionalitzar. Fa molt difícil predir què passarà a l’hora de la veritat fixada per aquest any degut a la volatilitat dels actes d’uns i altres. Tant els partidaris de la independència com els partidaris del statu quo es troben en un atzucac. Ni més ni menys. Tanmateix, la nació espanyola segueix sense plantejar alternatives polítiques a Catalunya, malgrat ser la nació poderosa i forta de l’estat. A més, gaudeix de les competències exclusives que la constitució li atribueix a l’article 149. Conseqüentment, el govern espanyol hauria de reconèixer clarament i d’una vegada que té un problema molt important amb una part cabdal del seu territori i població. I en segon lloc, el govern espanyol hauria de situar aquest problema en el lloc capdavanter de la seva agenda política per aquest 2017. Perquè pràcticament la meitat de la població de Catalunya vol la independència. És un fet. En canvi, ni tant sols es molesta en fer veure que imagina propostes polítiques per Catalunya, tot i que perboqui insistentment la paraula diàleg. No val apel·lar constantment a la legalitat vigent i a la constitució prehistòrica del 1978.  Aquest problema no marxarà per molt que se l’ignori. Ja no val la cançó de l’enfadós com a estratègia de fons. La no-política és contraproduent després de cinc anys d’intens torcebraç entre la nació espanyola i la nació catalana.

D’altra banda, els partits independentistes deixen a desitjar. Les bestieses del govern central els fa bons. No hi ha coordinació. No hi ha pla. S’improvisa. L’independentisme per dalt és una olla de grills. 

Passa el temps i no passa res. Mai passa res a la política espanyola. Aliena a tot i a tots. En canvi, l’independentisme sociològic vol un canvi, sol·licita canviar, perquè el statu quo és impresentable. Malauradament, els líders i partits polítics independentistes sempre acaben per donar una mala imatge. No estan a l’alçada de la societat civil que representen. De totes maneres, el govern d’Espanya s’està jugant Catalunya de manera innecessària.

La política espanyola sembla que vagi sobrada de temps. La cantarella de la reforma constitucional és solament una manera d’engalipar a la ciutadania –del conjunt d’Espanya- amb vista a reproduir un anacrònic i malbaratador Estat de les Autonomies. Un Estat de les Autonomies en què només hi van bé els polítics d’àmbits supramunicipal. Tot plegat un brindis al sol, perquè mai ha existit voluntat política dels partits d’àmbit estatal per a dissenyar una reforma constitucional amb l’objectiu de transitar cap a una veritable Espanya Federal o Confederal. Tant és el vergonyós malbaratament de recursos públics. La qüestió es putejar i esprémer Catalunya a qualsevol preu.

La no-decisió com a forma de decisió política pot ser bona política pública a curt termini i per segons quins problemes. L’aplicació de la no-decicisió com a estratègia política per liquidar el conflicte entre Catalunya i Espanya és fer passar el temps sense aconseguir cap objectiu. És l’absurd. Però un absurd perillós, puix que el conflicte és de molta envergadura i no retrocedirà. Actuar i voler mantenir el statu quo és impossible a aquestes alçades de la pel·lícula. La voluntat de secessió d’una part molt significativa de la població d’un territori d’un estat està en procés. El govern espanyol segueix amb la prepotent i gandula alternativa 0. El 2016 es va acabar el curt termini del procés sobiranista. L’alternativa 0 del govern espanyol afavorirà el creixement de l’independentisme a mesura que s’avanci en el temps. Els galls del galliner independentista és quelcom venial en comparació amb l’accídia política del govern espanyol respecte a la problemàtica de Catalunya.