Paraules a mitges

Nova novel·la de Blanca Busquets, en situa al voltant de tres germans que estan vetllant el pare just abans de que es mori i ja en les seus darrers moments demana confessió perquè diu que el 23-F del 81 va matar a un home. Els tres germans queden bocabadats i atribueixen la confessió a la situació terminal que viu. A partir d’aquí s’ordeix la trama que es va desenvolupant a través dels monòlegs interns dels tres germans que són els personatges principals, tres germans que no donen crèdit, almenys aparentment, a la confessió del pare, tot agonitzant en el llit de mort. L'Annabel, l'Albert i la Nina expliquen al lector què els va passar la nit del 23 F del 1981, una nit en la qual mentre Espanya patia un intent de cop d’estat cada un d’ells vivia una situació ben diferent i potser totes inexplicables. Paraules dites a mitges, que n’amaguen d’altres.

Blanca Busquets és nascuda a Barcelona (1961). Escriptora i periodista. En les biografies oficials s’explica que als  dotze anys va escriure el seu primer conte i, des d'aleshores es va convertir en l'eix central de la seva vida. Ha publicat Presó de neu (Proa, 2003), i, amb l'editorial Rosa dels Vents, El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013) i Paraules a mitges (2014). Les seves novel·les han estat traduïdes al castellà, el rus, l'italià, l'alemany, el noruec i el francès.

Com a periodista treballa des del 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. Hi ha realitzat diversos programes. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys. I escriu periòdicament als diaris digitals Osona.com i el Nació Digital. forma part de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

S’ha consolidat amb els anys en una de les autores actuals més llegides i amb major solidesa narrativa amb un públic fidel que espera l’aparició de cada nova novel·la seva. 

La història es planteja en quatre capítols, cadascú és la narració personal, des del punt de vista propi del personatge central de cada moment. Són tres versions de la nit del 23-F, però no només de la nit que és on es produeixen el fet que sembla marcar al pare sinó de tots els esdeveniments que van confluir en aquells moment i les històries que hi van portar. L’Annabel, l’Albert, la Nina i en Joanet expliquen la seva versió de la història familiar i de la seva pròpia història. Cada fracció d’història complementa, eixampla i fa entendre l’anterior i en conjunt ens mostren una narració sorprenent, amb un personatge que els lliga a tots on cada protagonista ens descobreix la seva cara oculta, pronuncia les seves mateixes paraules que masses vegades amaguen mentides i visions prou diferents de la mateixa història. Res és el que sembla aparentment i la vida familiar queda ben reflectida sota el prisma de cada un dels germans i la reflexió del Joanet, que finalment és l’encarnació  mateixa de la  història.

Les quatre veus són en alguns moments commovedores, la solitud en que han de prendre algunes decisions, el rol que han de jugar respecte a una societat agrícola, tancada, dominada per l’església i amb enormes prejudicis, són realment factors que ajuden a entendre algunes de les seves reaccions en l’edat adulta. Cada una de les narracions dels germans està carregada de records, de paisatges i de moments viscuts amb més o menys intensitat, discreció, amb plaer, dolor, nostàlgia, però el record com un element de sobreviure, de fer-te la pròpia història i relacions. La mateixa autora ho deixa ben escrit: «No s’ha de recordar esperes que no tenen final feliç. Només s’ha de recordar allò que al final s’ha pogut solucionar o que, d’alguna manera, ens ha proporcionat plaer. I no hi ha res pitjor que esperar sense esperança, que esperar sense futur.»

Aquesta és una novel·la  que tracta d’aquella generació que viu a cavall entre la mort del dictador i la transició, que viu amb una certa estupefacció els fets del 23 de febrer del 1981 i ho viu amb el temor de que una nova llarga nit s’estengui sobre els seves vides. Generació que viu a la Catalunya dels 80 que malda per sortir de la repressió en que ha viscut i d’aquells joves estudiants o treballadors que van escapçar moltes revoltes, immersos en les pròpies contradiccions. El tres germans, a més vivint a Vic, ciutat de la Catalunya profunda a on la societat encara està molt vinculada a les velles tradicions rurals i eclesials, sembla que hagin de portar una doble vida, la que fan en els llocs a on han anat a treballar o estudiar i la que han d’aparentar quan tornen al poble.. 

Possiblement tots hem amagat coses, possiblement sabem coses de germans, de pares i mares que no les expliquen que són part del nostre patrimoni, també hi ha fets i situacions que amaguem que no les traiem mai i que mai s’explicarien en un dinar familiar, Paraules a mitges, aquest silencis, aquestes paraules no acabades d’explicar, aquestes paraules a mitges creen una teranyina de fets i de personatges que dóna per a una magnífica novel·la, sobre el record, la família, el que hem d’amagar, els nostres dimonis personals i tot amb uns personatges planers, que són cognoscibles i que tenen trets d’una normalitat evident. Pots identificar tarannàs i tics de cada un d’ells en companys i amics o fins i tot en tu mateix, aquí rau la credibilitat de la trama i l’originalitat de la història.

A Paraules a mitges avancem i retrocedim en la història familiar segons els fets i que cada protagonista en recorda. Tot plegat conforma i trava una espessa teranyina de records que esdevé apassionant de seguir i desfer i que enganxa des del primer moment.

Raons i fets per amagar i que resten amagades i gairebé oblidades en la memòria i que en moments determinats tornen a sorgir amb força i esclareixen l història real en un moment.

Gran novel·la emotiva i impactant en alguns episodis.

Ben segur que tots tenim el nostre 23-F.

Paraules a mitges
Blanca Busquets
Editorial Rosa dels Vents
Barcelona, novembre del 2014