Alumnes en la cultura de l'esforç

El Rafel i el Quim tenen entre ells una competició. No hi ha premi, no hi ha recompensa, només l’honor de ser el guanyador. Porten vint minuts seguits asseguts als seus llocs amb la cama dreta alçada un pam sobre el terra. Va passant la classe, van fent els exercicis de gramàtica, responen correctament i, al mateix temps, mantenen la seva juguesca. Un afirma que ahir va aguantar quaranta minuts, l’altre creu que és capaç d’arribar als tres quarts d´hora. Potser acaben d’inventar una nova modalitat esportiva, en tot cas, no em negareu que aprofiten bé la classe! Suposo que tots els profetes de la cultura de l’esforç estaran encantats amb els meus amics Rafel i Quim. S’esforcen! I això és un valor en si mateix! Cultura de l’esforç en diuen.

Que això no té futur? Jo seria més prudent. Fa una centúria aproximadament una colla de gent, anglesos i francesos sobretot, es dedicaven a pujar als cims dels Pirineus. Quan els pastors i els indígenes en general els veien passar preguntant per una via per arribar al cim d’un roc pelat, tots ells sense excepció pensaven que havien vist al freakie de l’any. El senyor Russell explorant les Maladetes era un home que sens dubte havia perdut el sentit de la realitat i de les coses pràctiques. Allà dalt no hi havia res, ni pastures, ni una font, ni tan sols una cabra perduda d’un ramat. Era ben bé pujar per tornar a baixar i prou. Esforç inútil. I quan va pujar trenta-tres vegades el mateix pic la seva bogeria va deure quedar perfectament palesa i demostrada. El nom que ha triomfat per a la seva estimada muntanya és el francès, Vignemale. La seva ascensió no és a l’abast de qualsevol, ara bé, mantenir la cama alçada quaranta-cinc minuts seguits mentre vas fent anàlisis sintàctiques tampoc. Qui sap si d’aquí a cent anys es vendrà roba especialitzada, hi hauran aplicacions del mòbil per controlar els teus paràmetres corporals mentre mantens l’extremitat suspesa o existirà un rànquing mundial dels millors gramàtics alçapotes.

Per això no us n’heu d’enfotre de la cultura de l’esforç. Tot i que el sentit comú us digui que un esforç és digne de consideració segons a on va dirigit, no us precipiteu. Esforçar-se, en si mateix, és una valor i qui sap si la posteritat reconeixerà el valor dels nostres afanys –d’altra banda banals des de la limitada perspectiva del present-. És la mentalitat de la bicicleta estàtica, del corredor sobre la seva cinta, de l’aixecador de peses. No van enlloc, no contemplen cap paisatge, no carreguen sacs de blat ni pedres per la construcció. Només a uns malalts de l’esport se’ls podia ocórrer que això de l’esforç era un valor. Però si tota la vida havia sigut un càstig bíblic! Ara resultarà que allò de Sísif i la puta pedra que rodolava era una benedicció!

Ànims! Esforcem-nos! Per a què? No ho sé però tu tira que almenys anem perdent calories! Apa vinga, ara vas, t’ho creus i ho portes a l’aula. Ara els dius que pugin tres mil metres, per a què? Ni idea. Però qui es quedi enrere és un gandul pecador i qui gosi contradir el dogma un sediciós. Us deixo. Ja no aguanto més amb la cama alçada. Collons, sóc un picat.