El col·leccionisme de xapes de cava: Charlie Rivel i el seu nas de cartró

Un dels gremis més dispersos, malavinguts i pràcticament inexistent és el dels artistes; on un hi veu groc, l’altre hi veu daurat; on un beu en got, l’altre beu doble Malta. Mai no s’acaben de posar d’acord i la polèmica és el lloc comú d’una juguesca pesada i ridícula alhora, un concurs de disbarats per a veure qui la fa més grossa.

Els artistes han estat els grans col·leccionistes, a Sitges només cal anomenar Rusiñol i el seu Cau Ferrat, la Lola Anglada de les nines del museu Romàntic, Cau Ninet, i el Manuel Blesa de les ceràmiques turolianes i les talles de fusta en el seu propi Cau de la carreta. La febre creadora sempre ha anat acompanyada de la malaltia col·leccionista. En darrer terme els artistes han reciclat imatges, han elaborat de vell nou esquemes i composicions dotant-les de significats adequats als temps, diguem-ne, moderns.

Joan Soler-Jové és un dibuixant que ha col·leccionat moments feliços, captant amb el seu llapis l’instant fugisser, la joia sobtada, l’alegria que arriba en la caravana dels carromats al poble gris i es planta sota la carpa, plogui o faci sol, i marxa deixant un record de rialles en petits i grans. El circ és el tema que apassiona a Joan Soler-Jové i per tant al voltant del circ ha creat una col·lecció única, particular, singular, una col·lecció de nassos. És també un amant dels llibres, un bibliòfil col·leccionista i recollidor de llibres rars, amb dibuixos seus, el darrer dels quals ha aparegut la diada de sant Jordi, data que coincideix amb la del naixement de Charlie Rivel.

Joan Soler-Jové ha estat reclamat per a crear noves aficions i inventar-se objectes que han esdevingut peces de col·leccionista, per exemple transformant una senzilla xapa del tap d’una ampolla de cava en obra d’art. Allò important en una col·lecció és la raresa, l’especificitat i sobretot el fet de completar-ne la sèrie, Joan Soler-Jové aporta cada any una mica del seu enginy, un tros de la seva passió pel circ i especialment per la personalitat i la figura de Charlie Rivel, el clown universal, nascut a Cubelles de passada.

Ja fa anys i panys Josep Andreu Lasserre, altrament conegut com Charlie Rivel, va voler tornar al poble on va veure la primera llum, a la casa i a l’habitació on hi penjaven els tomacons vermells com el seu nas de pallasso. I també va voler deixar-hi la seva col·lecció de vestits, de barrets, els seus nassos, la cadira i la guitarra que l’acompanyaren arreu del món. Avui aquesta col·lecció variada i heteròclita es mostra en el Hall Charlie Rivel a tocar del castell de Cubelles, el poble natal del clown udolador, en podríem dir el cau del clown.

Els jardins del casino Prado va acollir el passat dissabte la quinzena trobada de intercanvi de plaques de cava, això de xapes no els sona massa bé. Els plaquistes, xaperos o xapistes confon i podria cridar a engany, formen part d’aquest col·lectiu que recull i col·lecciona, afició que no destorba però que en anar creixent pot arribar a treure’t de casa.

El millor de les col·leccions és el seu valor, un valor relatiu, al ensems que la seva revaloració, o també una possible devaluació.

No existeixen els absoluts, potser només el udol profund que Charlie Rivel emetia, mig veritable expressió sonora del malestar existencial, mig irònic crit de llop amansit. El seu nas vermell i el seu casquet de calb són la signatura d’un clown, un bon jan que tocava de peus en terra, feia riure a tothom i feia pensar a uns quants.