A manera de conte de Nadal

Qualsevol dia pot sortir el sol, ara era escoltant aquesta cançó al transistor, no ha agafat massa bé totes les paraules, l’essència li ha quedat una mica, les piles estan mig gastades, la ràdio deu tenir... ni se sap, vella no pas de museu, però sí, d’escombraries i encara gràcies que la va poder salvar de les restes del naufragi en que va convertir-se la seva vida, tot i que ben mirat, ja no deu res a ningú, i si deu alguna cosa que s’hi posin fulles perquè no pensa pagar ni cinc cèntims, s’ha acabat! Algú li ha pagat els esforços de tota una vida? O mitja vida? O el que sigui... Hipoteques, casa, cotxe i mobles, -no es preocupi si té problemes li posem solucions... Solucions? Està clar deixar al personal amb una ma davant i l’altre al darrera; això ho va escoltar dir a una senyora molt mudada i polida, com es diu la senyora en qüestió? Li falla la memòria una mica, total tampoc es rellevant, sí, potser se’n diu Maria? No, no. Maria, no.

També ho va agafar una mica al vol, mentre mirava els televisors que parpellejaven a l’aparador d’una botiga, sembla que eren davant els tribunals, això treu a qualsevol fora de polleguera, cada vegada que ho ha fet, els calfreds anàvem esquena amunt i avall com els rierols d’aiguaneu. Ara ja tot és de llei, el pis per el banc, el cotxe a la financera, els mobles a la draperia, l’honor a fer punyetes i la vida que segueix lliscant la molt punyetera com si no hagués passat cosa alguna, deu ser perquè s’han acabat totes les preocupacions i ja no té, per no tenir, ni una migranya.

Massa pensar asseca el cervell, i ara no pensa en cosa alguna. Estén la ma li posen algun cèntim; ha trobat una jaqueta molt ben parida al costat d’un contenidor, no entenc pas com poden llançar coses mig noves a la brossa, però aquesta caritat indirecta és de molt agrair, ja s’ha acostumat a acotar el cap, res de xuleries, alguna vegada li donen un cafè amb llet en algun bar, doncs moltes gràcies, no li prenen la dignitat total ja no li queda ni una espurna. Per Nadal menjarà amb el grup de l’església, en quan acabi carretera i manta, ja en teu prou de donar gràcies a tort i dret.

El caixer és el meu dormitori, que ningú me’l prengui, quatres cartrons al terra i la manta per sobre i apa a dormir, abans pastilles, ara un mig ampolla avall i com els angelets, què no em gasti els diners en vi? Hem queda alguna altre cosa? A dormir amb la panxa plena, calenta, i demà un altre dia igual, i un altre també. Nadal, festes de familiars, família? No la recordo, no em recorden i en pau tots plegats.

I ara què que cony passa... han tancat el caixer, el posen fora al carrer? I ara què recony faig, m’han  pres el pis, la vida, tot, tot i ara el caixer on dormia. Està clar no fem goig, els fotem el negoci de treure els diners per la nit.

Qualsevol dia pot sortir el sol, doncs que espavili que per la nit al carrer fa un fred de mil dimonis; gràcies, gràcies per les monedes, no si ja se que dormir al carrer no és bo, a mi m’ho ha de dir, dormo al carrer per veure si veig l’estel de Nadal que s’amaga de mala manera.