Els camins de la natura conviden a la reflexió

Quasi tancant portes l’any, matino per agafar el tren, una solució barata ràpida i còmoda per viatjar fins el Priorat, la ciutat població que li és cap de comarca, Falset. Una hora i mitja de trajecte que permet al principi contemplar un paisatge costaner molt semblant al de totes les poblacions que són banyades per el mar al nostre litoral, des d’aquell moment en el qual Coco Chanel va posar de moda els banys de mar i la morenor de les pells, identitat  deixada obligatòriament per les camperoles, afegint-hi tot l’element femení que havien de treballar de sol a sol. Les dames de la bona societat es resguardaven de cap a peus dels raigs de l’astre rei en una demostració de la seva bona fortuna amb l’obligació de no lliurar ni un centímetre de pell en ulls forans; afegiria per la meva banda que aquella discreció també era un aliat que les lliurava de la tirania de conservar-se primes i exquisides per poder lluir cintures de vespa, temps vindrien per exhibir radiants figures de platja, una tirania, més, que assumint contents i felices.

Aquí també Coco Chanel amb els seus vestits de dues peces fets en tricot va obligar a la tortura de conservar la línia, en aquells moment dels  segle XX, la societat benestant havia descobert una sèrie de novetats moltes vegades impartides per xerraires els quals apel·lant a noves fórmules de sana vida recomanaven grotesques idees per posar-se a la moda, a la moda, d’omplir-se les butxaques de bons feixos de diners entabanant a tort i dret. Ja existien, d’abans, els balnearis, no només es tractava d’anar a prendre les aigües a la muntanya; les platges es varen convertir en punt de reunió social de tots aquells que anaven llargs de virolles. Sitges va ser obsequiada amb una bona col·lecció d’estiuejants del qual record encara es guarda i escriu amb melangia. .

Torno al principi de l’article, anar cap a llocs on encara l’abundor de visitants no ha pogut malmetre paisatges és un bé de Déu que avui m’ha tornat a colpir. He caminat des de Marcà fins a Falset, tres quilòmetres més o menys, era de bon matí, sens fred, els arbres ventàvem el comiat de fulles i branques. Oliveres, ceps, tota verdor perduda, tot i així la natura era amb la cara ben rentada la rosada aixecant-se com suau boirina, un tel de novia tímida i segura d’avançar en la bona direcció cap el dia. No m’estranya que la poeta M. Dolors Pujades hagués escollit aquests paratges per viure en pau i serenor així com el seu fill, l’escultor Miquel Lligades i Pujades; també el periodista Ramon Francàs; i molts més que han trobat en aquesta terra aspre, l’amabilitat dels jorns viscuts en plenitud.

M’hagués agradat estar acompanyada per l’escriptor ribetà, Joan Carles Borrego, que ha escrit del seu recórrer camins de muntanya i camp, una nodrida guia de terres, senders i herbes remeieres, potser alguna de ben calenta m’aniria bé per combatre el refredat que s’albira de no agafar millor ritme en el caminar.

No queda res de la sentor de les figueres que em saludaren aquest estiu, tornarà la calor, també elles i moltes més; els avellaners mirats de lluny tenien l’aspecte de petits brots florits volent fer-se camí a les branques  .

Acostar-nos al camp és una benedicció, ara penso que sens saber-ho, potser m’he acostat a l’Encíclica del Pare Francesc, per cert també fa uns dies ha parlat de tres Reis Mags, un d’ells una dona, ho sento per la picor que envairà les fines pells dels que no agraden d’incorporar a les dones en aquesta tradició, no pas mil·lenària, i no els importa gens ni mica la gent que passa gana, i dorm al carrer.

Tot plegat bon any i que la natura i els bons sentiments no ens abandonin mai.