Breu pinzellada en torn Aurora Pons

El nom d’Aurora Pons sempre anirà lligat al de Joan Magrinyà, tot i que ella va tenir una llum pròpia prou important per donar claror a tot el món de la dansa; la recordo d’algunes vegades de veure-la ballar al teatre Prado de Sitges, en aquells estiu memorables quan l’espectacle “del bo” i les cançons feien un nus inesborrable? als estius pradistes. Ella sortia a l’escenari i el món s’aturava, tot era ingràvid, mans, peus, cames i cos semblaven ser un imperi inaccessible només reservat per cossos eteris i impossibles, impossibles? No, només la voluntat, el desig de millorar constantment són els millors guardians per assolir grans cims i Aurora Pons era un exemple de l’esforç i la constància que només els grans artistes poden explicar.

Antonio Gades; Luisillo o  Antonio, serien algunes de les seves parelles de ball, tot i que els darrers anys ha tingut molt mal company de viatge; està clar arribar als vuitanta anys ja és tota una fita i l’Alzheimer ha volgut agafar-la del braç per fer-li donar voltes constants per llocs repetits, oblidats, inexistents i dolorosos.

Aurora Pons, ens ha deixat la vigília de reis, potser ha estat un mag el que ha anat a buscar-la per endinsar-la per camins fragants i melodiosos, ja se sap, poc sabem d’ella només era una ballarina “de puntetes” ni un torero, ni futbolista ni “granhermano“ sembla que ha deixat una minsa herència de records, només una ballarina més, d’aquelles que malmeten peus i cos donant voltes per l’aire, amb lo fàcil que resulta posar-se peus en terra i veure que tot plegat ja no interessa. Potser això era al seu cap en dir-nos adéu potser fins altre escenari, aquest ja em cansa i potser en altre lloc esperant la meva dansa.