Llegendes reals i irreals dels cavalls

S’ha fet fosc, o tal vegada el lloc es lúgubre per si mateix, res a veure amb les praderies promeses que escoltava que l’eren  xiuxiuejades a cau d’orella com un encantador - Veuràs els llocs més bonics de la Terra- Jo et portaré arreu i el món serà un cau bonic i amable per tothom, -Mai t’han parlat d’un cavall blanc anomenat Babieca?

Pertanyia a un rei d’aquells que donaren voltes per Castella  ja fa centenars d’anys; guaita va ser criat en un convent, quines coses, no? No li feia pas falta de resar, volava per els cels, va fer front als moros i va arribar als quaranta anys ple de vigor i fortalesa, ha passat a l’historia dels humans com un gran cavall.  Què en saps de Bucefal? Era de rassa àrab, potser nascut al Pakistan, s’explica d’ell que era com l’atzavara amb una estrella blanca al front, Bucefal no volia genet, Alexandre El Magne va adonar-se que tenia por de la seva pròpia ombra li va girar el cap en direcció al sol i aleshores va poder pujar al seu llom, era intel·ligent, no? Aquest Magne, s’han fet pel·lícules en torn tots dos, potser més parlant de la vida íntima del gran Alexandre, sempre passa igual, els animals són els grans oblidats però Bucèfal ha quedat dins de les pàgines de la història.

Cal·lígula emperador que diuen era molt cruel s’estimava a Incitatus amb veritable passió, el va fer adorar com consol, tot plegat entenc que llegendes, veritats a mitges o senceres, els cavalls han volat; fer creure que els conqueridors espanyols eren poc menys que mítics centaures, d’aquí rau el desencís dels innocents pobladors de les dites després Amèriques, els havien conquerit homes normals i corrents sens escrúpols àvids d’or, dones i fantasies sens límits, especies d’olor, fruits nous, de tot i per tot, caravel·les carregades fins a vessar del trobat al Nou mon que encenia els seus ulls molt d’avarícia mentre els indis eren conquerits per la força, ho escoltes foscor? Varen ser els cavalls els autèntics herois de totes aquelles gestes i camins per la selva en jornades esgotadores que havien de deixat bocabadats a reis, plebeus, soldats i tota mena de gent desitjosa de fer fortuna més enllà dels oceans que navegarien per ones i escumes a la recerca d’aventures i fortuna encara que fossin cremades les naus a la vora d’aquelles riberes llunyanes; havien de crear aiguardents dels mateixos cactus per poder sobreviure a dolors, malalties i morts mentre eren oblidats en aquell nou món ofrenat a reis i emperadors, els mateixos que a llom de cavall règiament abillats passejaven el triomf aliè com a propi i encadenaven als autèntic conqueridors quasi com a lladregots. Els cavalls, ells eren els veritables conqueridors, guarnits amb velluts o lluïn suau pelatge de bèstia lliure i viatgera, aquells mateixos que quedaren oblidats a la grans praderies per ser muntats pels herois lliures, novament espoliats ara no per homes a cavall, sinó per grans cavalls de ferro que es cruspien terrenys i llibertat.

Ara serà diferent, després de ser oblidat de tots i per tothom, de no tenir ningú al costat per cantar-me epopeies, ara arriba el meu gran minut de glòria i triomf, escolto de lluny una gran remor de veus cridant enardides, xisclant els visques i olés, m’arriba olor de sang al bifi, ignoro la raó, però aquest bullir inquiet en fa por i m’excita els flancs com si anés a volar per els cels, veig obrir la porta, de lluny un brau en contempla trist i mig esma, es queixa banyat en sang, el genet em porta cap en ell per clavar-li una llarga pica, i aquí crec que comença una llarga i dolorosa, meva, nova, agonia.